No es pot ni dir que el Girona hagi despertat del somni. Que la lluita per la segona posició sigui, ara sí, una utopia –només una ensopegada del Barça a Almeria mantindria lleugerament la fe– i que toqui remar per assegurar la tercera posició entra dins la normalitat. El que és excepcional és el que els gironins havien fet fins ara, i això no es pot oblidar. La derrota de dimarts contra el Vila-real (0-1) simplement fa que el somni sigui una mica menys preciós. I és que, venint de l’empat contra l’Alavés, és tot just la segona vegada aquest curs que els gironins encadenen dos partits sense guanyar –el primer cop va ser amb l’empat a casa contra la Real Sociedad (0-0) i les derrotes als camps del Madrid (4-0) i l’Athletic (3-2). I, el que fa una mica més de mal, el Girona veu com es trenca la seva meravellosa ratxa d’imbatibilitat a Montilivi, que durava des del mes de setembre.

Més enllà de la primera volta excepcional del Girona, el que ha fet que els de Míchel estiguin lluitant per la segona posició fins al final ha estat l’idil·li que han mantingut amb Montilivi durant tot el curs. Abans que s’hi apuntés el Vila-real, només el Madrid havia estat capaç d’endur-se els tres punts del camp del Girona i l’Athletic i la Real Sociedad eren els únics que hi havien pogut sumar un punt. Un balanç que havia fet que els blanc-i-vermells sumessin 44 punts dels 51 possibles –ara 54– com a locals, una barbaritat a l’abast de ben pocs equips en tota la història i que aquest curs només superen l’Atlético i el Madrid.

Entre la derrota contra el Madrid, del 30 de setembre, i la derrota contra el Vila-real del 14 de maig, el Girona ha encadenat 227 dies sense perdre a Montilivi. O el que és el mateix, tretze jornades invicte com a local, a les quals s’ha de sumar el partit de copa contra el Rayo Vallecano dels vuitens de final. A més, el Girona havia encadenat cinc victòries a Montilivi, signant així la seva millor ratxa triomfal de la temporada –ha tingut una sèrie de dues victòries, una de tres, una de quatre i una de cinc.