En un partit en què va prioritzar el control i la implicació defensiva i col·lectiva per mantenir la porteria a zero, objectiu esguerrat en el minut 89, el Girona va crear poquíssimes ocasions de perill. Va fer només tres xuts i cap va anar entre els tres pals. Però quan ja se li havia espatllat el punt que hauria estat un puntàs, va estar a punt de recuperar-lo. Era el minut 93, Solís va forçar un córner i Gazzaniga va pujar a rematar. Qui va aparèixer, però, va ser Yangel Herrera. En una de les accions que tantes vegades li hem vist, va guanyar el salt i va tenir molt a prop l’empat. Va trigar 93 minuts a arribar l’ocasió més clara, i hauria estat glòria. Però aquesta vegada la rematada de Yangel, una de les seves especialitats, no va entrar. I el Girona no només va perdre una gran oportunitat d’estar del tot tranquil, sinó que perd també un dels seus puntals per a la visita a Valladolid, on s’ha d’acabar de fer la feina. Perquè Yangel, amenaçat de suspensió des de feia sis jornades, serà sancionat, com Krejcí.

En un mig del camp on Arthur Melo s’ha fet un lloc, Yangel no l’ha perdut mai. El veneçolà, en el seu desè partit seguit com a titular, hi va posar l’energia, la lluita i la capacitat física i en el xoc habituals. No es va despenjar gaire en atac, en la línia de tot l’equip, que no es va estirar gaire. L’amenaça de la desena targeta de la temporada no el privava d’anar al xoc amb contundència en diverses jugades. De fet, fins i tot va fer la sensació, per moments, que no li molestava veure-la, ara que el calendari tornava a presentar la freqüència de tres partits en poc més d’una setmana –dimarts a Valladolid i diumenge a Sant Sebastià. Díaz de Mera ja se l’havia mirat en alguna altra falta, i el va acabar amonestant per una puntada a Gerard Moreno en la sortida del Vila-real, en el minut 68. Yangel havia començat la segona part fent una centrada interessant que Stuani no va poder connectar.

El veneçolà, com en set dels nou anteriors partits, va completar els 90 minuts. I després de la galleda d’aigua freda, amb l’aparició d’Etta Eyong, Yangel va tenir a prop un gol que, sense valer una victòria, hauria provocat l’èxtasi a Montilivi, per fer un pas més, qui sap si definitiu, cap a la tranquil·litat, i per poder-lo dedicar a Míchel Sánchez, que s’ho havia de mirar des de l’hospital i a qui els jugadors desitjaven oferir una gran alegria. No va ser possible. La festa va ser del nombrós grup d’aficionats del Vila-real. Al Girona, li tocarà esperar. Farà bé de no allargar-ho més enllà de Valladolid. Però hi haurà d’arribar sense Yangel, un pes pesant, ni Krejcí, una altra peça clau.