Deu anys, en el món del futbol, donen per a molt. Per viure la cara més amarga i també la més dolça, i per a un club com el Girona, que viu en una constant muntanya russa de sensacions i sentiments, encara més. El 7 de juny del 2015, l’equip blanc-i-vermell va patir en primera persona un dels desenllaços més dramàtics que es poden donar en una lliga com la segona divisió. Amb el primer ascens de la història a tocar i depenent d’ell mateix, el conjunt gironí va veure com un gol de Caballero en el 91’ desencadenava el drama absolut i una sensació d’oportunitat única que s’esvaïa. Per sort, el temps tot ho cura i el Girona va poder pujar a la màxima categoria dos anys després, el 2017, també baixar-ne el 2019 i, al cap de molts intents amb desenllaços similars com contra el Lugo, pujar de nou per enllaçar ja quatre campanyes a l’elit amb participació inclosa a la Champions League gràcies a un tercer lloc en la taula el curs 2023/24.

L’equip dirigit per Pablo Machín afrontava una tarda que havia de ser històrica. Calorosa però amb el convenciment que Montilivi portaria els seus jugadors a la glòria, uns futbolistes que depenien d’ells mateixos per pujar, ja que guanyant no havien de mirar al Benito Villamarín, on l’Sporting, el seu rival directe, jugava contra un club amic ja ascendit a primera com era el Betis. La responsabilitat va fer que el joc dels blanc-i-vermells no fos l’habitual que els havia portat a sumar 81 punts abans del duel, una bestiesa comparada amb altres temporades en la lluita per l’ascens directe.

El domini era gironí de cap a peus i Fran Sandaza va perforar la porteria de José Juan just abans del descans (43’) per alleugerir el pes a les espatlles dels futbolistes, que a mesura que passaven els minuts i veien com l’avantatge mínim es mantenia es van anar engarrotant cada vegada més en un ambient de fals o aparent control del joc mesclat de nerviosisme i por de no aconseguir l’objectiu. I és que l’Sporting golejava el Betis 0-3 des del 68’ i el marge d’error del Girona cada vegada era més petit. Les baixes dels centrals Ramalho, lesionat, i Richy i Carles Mas, sancionats, a més de la lesió de David García, van obligar Machín a fer entrar el jove Marc Rovirola per no desfer la línia de tres centrals clàssica del de Gómara, i la por en tots els sentits va desembocar en el drama.

Una obertura per la banda dreta va permetre una centrada al cor de l’àrea on hi havia Pablo Caballero, que amb la testa va superar l’estirada de Becerra i va fer emmudir Montilivi. A la desesperada i bolcat a l’atac, Lejeune va fer el 2-1, però Sánchez Martínez, ben assistit pel linier, va anul·lar la diana, fet que li va costar a l’assistent rebre l’impacte d’una ampolla. L’àrbitre principal va enviar a tothom als vestidors i la gent, plorant, va començar a abandonar l’estadi tot i que no s’havia completat el temps afegit.

Mentre Setién atenia els mitjans a la sala de premsa, es va donar l’ordre de reprendre el matx per finalitzar com calia el campionat, però els futbolistes gironins no van tenir temps per trobar l’heroïcitat.

Les llàgrimes, la ràbia i la frustració es van apoderar d’un equip desfet damunt del terreny de joc, una afició trencada des de la graderia i un club que patia un impacte brutal a tots els nivells. I això que tres dies després tothom es va aixecar de l’estat catatònic a La Romareda per mantenir-se viu en una via del play-off que va acabar amb nova estabornida en la tornada, de nou a Montilivi, i davant d’una afició masegada pels cops.