L’estiu passat, el Girona va perdre dos dels jugadors que més bon criteri tenien a l’hora de treure la pilota des del darrere. Eric Garcia va tornar de la seva cessió al Barça i, tot i que Míchel desitjava fermament el seu retorn –el jugador, l’estiu passat també–, no va poder lligar un futbolista que pot jugar com a central dret, lateral formant línia de tres amb possessió favorable o, com ha demostrat al Barça, de pivot defensiu. La pèrdua d’Aleix Garcia, amb molta incidència en el joc de creació, desplaçaments acurats, criteri i ensinistrat per Míchel a l’hora d’aplicar la teoria, també va ser un cop letal per a la plantilla gironina.

I és que Aleix Garcia no va tenir substitut i per reemplaçar Eric es va apostar per Alejandro Francés, amb projecció, novell a la categoria i lluny del nivell del de Martorell. Sense relleus per a dos dels jugadors capitals per a Míchel, es va apostar per Solis, endarrerir Iván Martín i la tornada d’un Romeu desconegut per acompanyar l’únic fix, Yangel. I cap dels quatre crea prou joc.