La maduresa de Gerard Teixidó (1989) a la pista ha quedat absolutament plasmada aquest cap de setmana a l’Onze de Setembre de Lleida liderant el Voltregà Stern-Motor, campió de la Europe Cup en una final aferrissada contra el Braga (4-5) en la qual ell, el jugador més determinant, va fer tres gols –ja n’havia fet tres en la semifinal contra el Coutras (2-5) i és el pitxitxi de la competició amb 12– i va estirar el carro en moments molt complicats. Vint-i-un anys després (copa de la CERS del 2002) l’històric club, el primer campió de la copa d’Europa el 1966, torna a celebrar un títol europeu.
M’imagino que va ser una celebració superlativa?
Va ser una mica llarga i va anar molt bé. Ens van fer una rebuda al pavelló diumenge amb focs artificials, amb la gent del Sac i Ganxo, que són els que es cuiden dels correfocs al poble. Hi va haver molta gent.
Quin percentatge té de l’èxit el nombrós públic de Sant Hipòlit que va venir a Lleida?
Ens van ajudar molt. A la copa a Calafell ja es van desplaçar en massa i en molts dels partits que hem jugat a Sant Hipòlit aquesta temporada el pavelló estava pràcticament ple. Els dos dies hi havia molta gent, especialment diumenge en la final; si no arribaven al miler, poc n’hi faltava, en un poble de 3.500 habitants. Bona part dels integrants de l’equip no havien ni nascut fa 21 anys en la CERS. Jo tenia 12 o 13 anys i la recordo. Però res semblant a aquesta. Veure les cares de la gent i veure’ls plorar d’alegria t’omple. Tots teníem amics, gent de la colla, familiars a la graderia. És la gran sort que tenim de jugar al Voltregà.
Hi ha moments de la final molt complicats. Només perdien d’un gol, amb 2-1 i 4-3, però amb sensacions força negatives.
Sí, és una final atípica amb molts gols. Entrem bé, però hi ha una estona de la primera part que ens passen per sobre i tenim la sort que només ens avantatgen d’un gol. I al principi de la segona part, igual. Hi ha moments en què són superiors i patim molt. Però és cert que sabem aguantar i tenim la fortuna de capgirar el resultat.
El Braga va demostrar que és un gran rival en la generació de contraatacs letals.
Els coneixíem poc, la veritat. Veus coses de la lliga portuguesa però sempre tens presents altres equips, els grans. Coneixíem els jugadors perquè els havíem vist el dia abans contra el Lleida i són tècnicament molt bons. Amb un jugador, Vítor Hugo, que ha jugat a tots els equips grans de Portugal i que va marcar moltes diferències; no el vam saber parar en cap moment. Va fer tres gols i la passada del quart. Em va semblar un molt bon equip que és vuitè a Portugal. I els sis primers de Portugal són a la final a vuit de la copa d’Europa. Hi ha més nivell que aquí i s’ha de reconèixer. Ens va costar molt guanyar.
Una final molt vistosa entre dos conjunts la millor virtut dels quals no va ser la defensa.
No som un equip que sàpiga especular i tampoc no ens agrada fer-ho. No ho hem fet en tota la temporada i teníem clar que si volíem guanyar havíem de mantenir el nostre estil. Si haguéssim especulat, probablement hauríem perdut la final. Havíem d’anar a atacar.
Ells no van fer cap falta en tota la segona part...
És cert que haurien pogut xiular alguna falta més. Però, més enllà d’això, crec que és molt significatiu que en cap dels tres partits els àrbitres no tinguessin incidència en el resultat. Van aconseguir passar desapercebuts i no van ser protagonistes. Això diu molt de la feina que van fer i se’ls ha de felicitar.
Les experiències a França (Saint-Omer) i a Itàlia (Breganze) l’han ajudat per aconseguir la maduresa que demostra a la pista i els dots de lideratge?
És innegable que els anys t’ajuden. Quan estàs en altres clubs aprens de jugadors diferents. Veus coses diferents. Havia tingut la sort de jugar partits d’aquest estil amb el Breganze i això t’ensenya. En parlava amb el Jordi Burgaya. El primer que jugues és el que més et costa perquè tens molts nervis. Fora de la pista em considero una persona molt tranquil·la, però a dins tinc molt de caràcter i ho intento transmetre als companys i intento ajudar-los en tot el que sigui possible. Perquè, de vegades, quan ets jove i t’arriben partits així, és normal que et costi. Quan tens uns quants anys més, has d’intentar ajudar-los. Ja els vaig dir que ho disfrutessin perquè mai no saps si tornaràs a jugar partits d’aquesta magnitud. Tots volem guanyar la final, però el que hem de fer és disfrutar-la.
Amb 34 anys, se’l veu molt bé físicament i amb molts minuts.
Sí, em trobo bé i amb ganes de jugar. No em queden gaires anys però encara me’n queden. En cap moment he pensat encara en la retirada. M’ho passo molt bé jugant i em sento molt bé físicament. Intento cuidar-me. Aquí a Sant Hipòlit tenim un avantatge i és que, a banda de tenir companys, jugues amb amics teus. I això et fa tenir moltes ganes de continuar, unes ganes imparables.
Els joves es veuen receptius.
Sí. Escolten, et demanen, aprenen. És el procés que hem viscut tots. Si tens la sort d’arribar al primer equip, el que has de fer és impregnar-te del que et diuen els veterans, que et poden ensenyar coses. Quan tu ja tens una edat, intentes transmetre-ho als joves. El que es persegueix és el benefici comú.
Com s’explica que el Voltregà, que també va fer una gran copa –semifinals–, sigui desè a l’OK Lliga i no depengui d’ell per accedir al ‘play-off’?
Hauríem d’haver estat més amunt. Des del punt de vista grupal ens ha faltat una mica d’autoexigència. Se’ns han escapat partits, com el darrer a Sant Cugat, que ens haurien permès tirar cap amunt. Hi ha factors com la baixa de Pol Molas, que era un jugador molt important i ens ha reduït la rotació. Dídac Alonso es va perdre dos mesos i mig. Alguna sanció, Vargas tocat... Factors que no ens han ajudat, però no ens hem d’excusar en això. Ens ha faltat aquell puntet d’ambició i de gana. Ara, depenem de tercers per jugar el play-off i és complicat, a banda que vèncer el Noia, tal com anirà la setmana pel que fa a entrenaments, també serà complicat.
Ha renovat?
Ho he dit sempre i ho tinc clar. Jugaré a Sant Hipòlit fins que em retiri. Mentre el club em vulgui i jo en tingui ganes, la meva intenció és retirar-me aquí. Em fa molta il·lusió jugar al costat, per exemple, de l’Aleix Molas, al qual havia entrenat de petit. Disfruto molt veient-lo progressar. Amb l’Eric Vargas també tinc una relació fantàstica. No tinc cap intenció de marxar.