N’hi havia moltes ganes. El Maçanet és un històric. El bo que té és que l’hoquei sempre ha estat interioritzat en el poble i tenien el regust amarg d’estar molts anys a punt de pujar. Tenien moltes ganes de tornar a la màxima categoria i de celebrar-ho. Vam celebrar-ho amb tot el poble.

Tenia una mica de por pel tema dels nervis, però va sortit tot rodat, tot i que en els primers minuts vam estar una mica més nerviosos. Amb els gols, els nanos es van desestressar, vam guanyar per 6-2 i vam assolir l’ascens.

Costa molt quan tens un perseguidor com el Cerdanyola, i més quan hem tingut baixes en el tram final i arribàvem a cada partit amb gent tocada. Costa molt veure que tens un equip darrere teu i saber que no pots fallar i anant al davant, nosaltres teníem la pressió de poder perdre la nostra posició. I això és una de les coses en què he vist que l’equip està més preparat mentalment. Hem fet la feina molt ben feta perquè els nervis de pensar que amb una derrota se te’n pot anar en orris tota una temporada ens haurien pogut afectar.

Quan comences tens les ganes i sabia que teníem molt bona plantilla i amb gent experimentada, i sabia com treure’ls el suc per estar lluitant per l’ascens, no pas per no perdre cap partit. Però, al final, si ells no et segueixen no es por fer res. El més important és que l’equip ha estat unit i ha cregut en el que volia fer l’entrenador. A partir d’aquí, han donat el seu màxim rendiment i tots els entrenaments han estat excel·lents, amb moltes ganes i molta predisposició. Quan comences a veure això, hi ha un moment en què t’adones que comencem a ser imparables. També hem tingut el puntet de sort. No sempre hem fet el millor partit i ens n’hem sortit. Amb un empat molt valuós, per exemple, a la pista del Compañía de María. Ells van ser millors però vam treure un punt.

No només el Jordi Pons, sinó també l’Àlex Rovira, que ha sortit a aturar faltes directes i penals. Si en la primera bola aturada, Pons encaixava, sortia l’Àlex. Han treballat tots dos molt bé en els entrenaments, i això fa que millori tant l’un com l’altre. Jo, que he sigut porter, veig que Rovira també ha estat clau en la dinàmica. Tots dos porters, a més, es porten molt bé. Els porter sovint se senten sols i és molt important tenir el suport del teu company. La feina del porter que està fora és molt important.

Ho he dit molts cops a ell i realment és el que penso. Ho dic a tothom: per a mi és un orgull haver entrenat una llegenda de l’hoquei i que, alhora, és tan bona persona com ell. És un deu i t’ajuda en tot. Ha tingut els millors entrenadors del món, ha jugat en els millors clubs i ve a Maçanet i escolta i té ganes de jugar. En el tram final de temporada, i quan només sortia a llançar directes, era com si fos el segon entrenador i m’assessorava. A més, dona el cent per cent en cada entrenament i de vegades havia de ser jo que li digués que descansés. Ja el coneixia, però no en l’aspecte professional, i és un espectacle. És una llegenda, amb una elegància jugant que no té ningú més.

Ara estem centrats en les renovacions i caldrà algun fitxatge, primer per cobrir la baixa d’Adroher. Necessitem un jugador amb experiència en l’OK Lliga que ja tenim quasi tancat. Però el primer és parlar amb els jugadors que tenim, i si després necessitem reforçar-nos, ens reforçarem.

Sí. Aquest any he pogut fer el joc que a mi m’agrada perquè tenia els jugadors perfectes, per dur-lo a terme, bons patinadors i ràpids. Hem anat a fer gols i l’afició s’ho ha passat molt bé perquè no especulàvem. Em diuen que no podrem mantenir aquest estil de joc d’anar a pressionar en l’OK Lliga contra equips més tècnics. No el podrem fer igual, però no vull perdre l’essència. M’agrada més guanyar 7-6 que no pas 1-0. Necessitem que l’hoquei no sigui avorrit, que sigui un espectacle. En l’OK Lliga s’especula molt perquè és curta i en baixen tres. En canvi, te’n vas a la lliga portuguesa o a la italiana, i s’hi fan molts gols.