Joel Nicolau (Llofriu, 1997) torna avui a l’oficina del Caja Rural, el seu equip de categoria professional des de l’abril de l’any passat, quan hi va pujar del filial, i amb el qual té contracte fins que s’acabi el 2020. “Res em treu la son, a mi, i recordo haver estat una setmana sense dormir, perquè et passes la vida lluitant per aconseguir-ho i, quan arriba, és una gran alegria”, recorda. Un any atípic que començava amb bons resultats i que amb la crisi l’ha convertit en un dels usuaris de referència a l’Estat en rodets. Abans de marxar, sortida de 200 quilòmetres amb un grup reduït, entre els quals hi ha David de la Cruz (UAE) i el seu entrenador de sempre, Antonio Miguel.
L’entrena l’Antonio encara?
Aquest any va entrar Xabier Muriel a l’equip, que porta els entrenaments, i a mi m’ho van demanar. Però com que sempre m’ha portat ell i m’ha anat bé, com que no és obligatori ni volem fer experiments, continuo amb ell.
La temporada prometia...
Sí, va començar bé i n’estava molt content. Havia fet un hivern bo, havia elevat el nivell en comparació de l’any passat i era important fer un bon inici. Més que res, perquè l’any passat vaig començar al filial i aquesta temporada, amb tot això que ha passat, tampoc podrà ser completa.
Al Tour de l’Aràbia Saudita va guanyar un mallot a punts. De què era?
Si et soc sincer... Ells ho anomenaven “esprints especials”, però tots eren o a dalt d’una pujada o, el dia que hi havia ports, allà. El segon dia vaig entrar en l’escapada i vaig agafar força punts; l’endemà en un esprint em posava a un punt, i el dia següent ens el vam marcar com a objectiu, però va ser complicat: a un punt, havia de superar el rival i agafar més punts que ell. I al final ens en vam sortir.
El calendari ha viscut una sacsejada, però per al Caja Rural el plat fort serà, com sempre, la Vuelta, no?
Ho continua sent. I això que hi va haver dubtes, perquè, dels quatre convidats, n’hi havia un d’aquí que se n’havia de quedar fora. Al final hi hem entrat i la continuem tenint com a referència. La resta del calendari encara no el tenim definit corredor per corredor. Cada setmana surten notícies i no volem estar embolicant la troca.
Ser-hi serà l’objectiu. Però compte amb la tardor i les llevantades i la neu, que mouen les dates amb molta alegria.
Sí. Al final l’objectiu és poder-la córrer. Sempre dic que si mantens les aspiracions altes, encara que no hi arribis, quedaràs un punt per sota. Són dates difícils; pugem el Tourmalet a finals d’octubre, segurament hi haurà neu, i com agafis un dia dolent...
Tampoc deuen fer com els World Tour, amb divisió per blocs...
És molt diferent, perquè al final ells tenen més pressupost, gent més bona i els seus líders, amb la seguretat que cadascun prepararà un tipus de prova. Nosaltres som un equip més petit i som corredors majoritàriament joves que no podem garantir fer un bon paper. Depèn de com anem evolucionant i caminem.
Quan fitxa pel filial del Caja Rural, ja es troba en el lloc adequat...
Sí, estic content, perquè la meva trajectòria al final va ser a sub-23 amb el Compak i, després, aquí. Mires enrere i veus que les coses s’han fet bé i que hi ha hagut una progressió. De cadet, encara corria al Palafrugell i, de juvenil, en un equip de Castelló [Onda].
Ara és el ciclista amb més nivell de les comarques gironines.
Quan vaig començar, recordo que uns cops guanyava un i d’altres, un altre. Aquests companys han anat desapareixent, i no és perquè jo sigui més bo que els altres, sinó perquè he mantingut la progressió i he tingut la sort de ser en el moment adequat en el lloc adequat. El meu entrenador mateix havia estat molt bo, però no va tenir aquestes possibilitats i no va poder passar a professionals.
L’experiència del seu entrenador li ha servit?
Sí. Podem tenir opinions diferents en moments puntuals, però m’ha ajudat molt i ho continua fent. Pensa que en sap molt, tant d’entrenar com de córrer: moltes vegades, abans d’una cursa parlem per telèfon; li explico com és, em dona el seu punt de vista i la majoria de vegades l’acaba encertant.
Amb David de la Cruz, hi passa també moltes hores, i el seu cas és peculiar, ja que ha sortit del Caja Rural i ha passat per grans equips com ara el Quick-Step i l’Ineos. Es veu fent carrera fora de l’Estat? Què li diu?
També em dona molts consells; ha anat canviant de lloc i, per exemple, a l’Sky i a l’Ineos no es va trobar el que s’esperava. Em diu molts cops que el que ha trobat a faltar en equips tan grans és el fet d’estar més en família com al Caja Rural, equip en què ens veiem per sopar i parlem, i a les habitacions t’acabes trobant amb amics més que amb companys. En els equips grans sopen tots amb el mòbil al davant i quan arriben a l’habitació posen Netflix... No hi tens aquesta relació...
Què té el País Basc, tradició a banda, que no tinguem aquí? Quant a estructura d’equips.
És trist, la veritat. Quan hi soc entrenant-me, la majoria de gent et coneix i, quan els avances, t’animen i tot. És una altra cultura; allà, quan vaig passar a professionals, sortia als diaris i a les notícies. Aquí em va trucar la ràdio del poble i poca cosa més. No es dona el mateix volum d’informació, i el ciclisme de base està igual. Aquí hi ha el futbol i para de comptar. Allà, en canvi, hi ha la pilota, el futbol, el ciclisme... Ho cuiden de manera diferent.
I ens trobem la paradoxa que Girona és un destí de ciclisme. És una qüestió d’escoles, d’inversió?
I amb tot el que hi ha: la Sea Otter... Jo, de juvenil, també vaig estar dos anys a Ripoll, al centre de tecnificació esportiva. El meu pare, per exemple, és al club, i cada vegada van més justos econòmicament, perquè cada vegada hi ha més normes per entrenar els nens i això ho complica: un entrenador amb títol l’has de pagar per hores.