Més esport

El risc cardiovascular, a examen

L’esport és salut? Depèn...

Els casos d’Eriksen, Agüero i Graham Hansen fan evident el risc cardiovascular que assumeix l’esportista d’alt nivell

Els no professionals que també se sotmeten a una exigència alta corren el mateix perill

El cardiòleg Ramon Brugada alerta que la pràctica esportiva és saludable si és moderada i es fa sota control mèdic

L’esport ‘ultra’ ha afegit un nou element de risc, perquè, de Kilian Jornet, només n’hi ha un

Iker Casillas, Christian Eriksen, Kun Agüero i Caroline Graham Hansen són rostres visibles de la cara més delicada de l’esport. Arrítmies i morts sobtades són un enemic que a priori no distingeix entre sedentaris i esportistes i, en aquest segon grup, tampoc segrega professionals d’amateurs, ni tampoc joves en formació d’esportistes consolidats. L’esport és salut, un vell axioma que el cardiòleg Ramon Brugada analitza si cal replantejar.

Intensitat implica risc

Per Ramon Brugada, l’afirmació no admet dubtes: “Des del punt de vista cardiovascular, l’esport augmenta el risc, sobretot si és intens i especialment si es té una malaltia coronària no diagnosticada.” I posa un exemple tan habitual que tothom coneix: “Algú que abans agafava la bici, que ha desenvolupat un tap en una artèria coronària i no ho sap, i que el dia que agafa de nou la bici 20 anys després fa un infart.” I no és excepcional: “En l’estudi Moscat [mort sobtada a Catalunya], veiem que a partir dels 35 anys la majoria de morts sobtades són per infart. Fins als 50, pots trobar alguna malaltia hereditària, però en més grans els infarts són darrere del 80% de morts sobtades.”

Malgrat tot, convé distingir entre l’activitat física i el concepte d’esport associat a l’esforç intens. “Amb moderació i amb control mèdic, es pot fer de tot. L’activitat física és bona, i ja no l’associem només a la salut física, també a la salut mental i la salut social. Sempre he pensat que el fet que a Catalunya hi hagi tantes associacions i clubs esportius forma part més d’un projecte social que d’un projecte esportiu”, argumenta Brugada.

S’apunten dues grans causes en la mort sobtada de l’esportista: “Pot ser perquè ha fet un esforç massa gran, tenia una coronària obstruïda i no ho sabia, o bé perquè tenia una malaltia hereditària i tampoc no ho sabia. Trobem esportistes víctimes de mort sobtada i en la imatge diagnòstica veus un cor amb més cicatrius del compte o malalties hereditàries, malalties que l’esport empitjora i posa en risc, com la miocardiopatia arritmogènica, que substitueix el teixit del cor per cicatriu. Hi pot haver molt poca cicatriu i una revisió prèvia no l’ha detectat. Un dia aquesta persona comença a fer esport intens i pot passar que faci una arrítmia i mori. Després fas l’autòpsia, o una prova si sobreviu, i hi trobes les cicatrius.” Conclusió: “La detecció és molt important i les eines que tenim no són prou bones.”

El cas de Kun

A diferència del danès Eriksen, que es va desplomar en ple partit, Sergio Agüero es va estirar a la gespa quan va sentir ofec. El seu cas és només una arrítmia, que ja havia patit quan era un nen. Però compte amb el només i amb les pistes que ofereix Brugada. “L’arrítmia dels 12 anys segurament era un curtcircuit, perquè en lloc de tenir un sistema elèctric que connecta aurícules i ventricles, en tens dos, i es produeix l’arrítmia. L’únic que has de fer és una ablació, cremar el sistema extra, i ho cures. Si a Kun li hagués passat el mateix ara, voldria dir que aquesta connexió extra s’hauria connectat de nou. Seria molt estrany, però és possible. Si fos aquest el cas, faríem una ablació i al cap de dues setmanes estaria curat. En canvi, estem parlant de tres mesos. L’altra possibilitat és que tingui una arrítmia que vingui de les cavitats superiors del cor, les aurícules, i que causi fibril·lació. Les fibril·lacions auriculars són molestes, però es poden curar. Les que venen de les cavitats inferiors, els ventricles, són més perilloses.”

Brugada aporta una dada demolidora de la seva experiència professional: “La fibril·lació auricular és més freqüent a partir dels 70 anys, però quan et ve una persona més jove i li preguntes si és esportista, tots et diuen que sí. La conclusió és que el cor de la gent que ha fet tant d’esport, quan arriba als 40 o 50 anys, ha patit més i desenvolupa més arrítmies.”

Amateurs i joves, també

Tan sols a la regió de Girona, en els últims mesos han transcendit quatre casos d’esportistes no professionals afectats. Un futbolista de 27 anys del Maià de Montcal (Garrotxa), Ferran Duran, es va desplomar el mes passat durant un partit i va salvar la vida gràcies al desfibril·lador instal·lat al poble –la regió sanitària de Girona és territori cardioprotegit–. Situació idèntica van viure al maig el porter del cadet B del Figueres, Oriol Benet, de 15 anys, i l’olotí Joel Pagès –també de 15 anys–, al setembre, quan jugava a hoquei patins al pavelló de les Llars Mundet. I a finals d’octubre, un ictus sacsejava la vida de la patinadora Mireia de la Cruz (20), campiona del món amb l’Olot. “Alta exigència i esport professional no són el mateix. Hem de dir que, per si mateix, l’esport intens pot causar arrítmies, pot causar infart i mort sobtada. I l’esport poc intens, si tens una malaltia predisposant, també pot causar una mort sobtada.”

La moda de l’esport ‘ultra’

L’era dels reptes límit amplificats per les xarxes ha propiciat la devoció per l’esport extrem, com si només fossin esportistes els ultra. Aquest és, a parer de Ramon Brugada, un risc afegit: “Volem arribar al límit. Fa 40 anys, la marxa dels 40 km de Banyoles la fèiem caminant, i, de maratons, aquí no n’hi havia. Ara tot és exagerat, Titan Desert, Ultra Trails, ultramaratons... Cada vegada posem el cos a una intensitat més alta i el cor, a un ritme més excessiu. I de la mateixa manera que les articulacions acabaran patint, els cors d’alguns també. Qui no està entrenat i es posa a córrer d’un dia per l’altre, posa en risc el cos. Kilian Jornet acaba l’UltraPirineu i ni sua, ni respira fort i parla amb normalitat... després de 10 hores corrent! És un esportista molt prim amb un cor molt potent i molt ben entrenat. Però és l’excepció.”

Com prevenir la mort sobtada

Brugada enumera mesures per pal·liar el risc de patir una mort sobtada. En termes generals, mantenir bons hàbits de salut: “El 80% de les morts sobtades que veiem són per malaltia coronària, que és progressiva, comença en la infantesa i evoluciona segons uns factors de risc genètics, ambientals, obesitat, colesterol, hipertensió, tabac... que van tapant les artèries.” I ja aplicat als esportistes, “bones revisions, malgrat que no ho trobarem tot”. I esmenta el cas d’Iker Casillas, “més revisat que ell per centenars de metges tota la seva vida...”

Brugada estén la prevenció a l’entorn familiar: “Una mort sobtada d’una persona de menys de 50 anys aconsella descartar una causa hereditària que pugui afectar la resta de la família. I si l’autòpsia surt normal, convé realitzar una autòpsia molecular, un estudi genètic. A Catalunya ho fem fa deu anys i som l’únic lloc del món on es fa sistemàticament, tot i que les guies clíniques forenses ho recomanen. Trobem que al voltant del 30% o 40% de les morts sobtades inexplicades en esportistes tenen una causa genètica potencialment hereditària. De 120 casos a l’any, en 35 o 40 hem de valorar els familiars.”

L’últim element, però cabdal, és el desfibril·lador: “A Maià de Montcal, poble de 400 habitants, no estaria justificat a priori, però el sol fet de salvar un noi de 27 anys després de cinc descàrregues ja ho justifica. Perquè ni ho sabem tot i se’ns continua morint gent.”

Esportistes i metges

El cardiòleg banyolí se’n fa creus, de segons quins plantejaments vitals: “«Prefereixo fer esport i sentir-me bé que deixar-ne de fer i sentir-me malament», diuen alguns. La nedadora Dana Vollmer [bicampiona olímpica a Atenes i Londres] deia que s’estimava més morir que deixar de nedar. Això és una bestiesa. Tenia 22 anys i una malaltia hereditària associada a la mort sobtada, i allà on competia tenia la mare al costat amb un desfibril·lador.” “L’esportista comprèn molt bé que una lesió de genoll el pot obligar a deixar l’esport i, en canvi, quan li dius que té una malaltia cardíaca que el pot matar, no s’ho creu, perquè es troba bé”, i rebla: “D’esport, n’hi ha de dos nivells, el que fa guanyar diners i el que no. Quan no en guanyes, tu t’has de cuidar i quan en guanyes, potser et pots arriscar una mica més.”

Eminència
Ramon Brugada (Banyoles, 1966) és el menor d’una nissaga de tres cardiòlegs de prestigi mundial. Comparteix amb els seus germans Josep i Pere el descobriment de la coneguda com a “síndrome de Brugada”, un trastorn genètic poc freqüent que pot causar mort sobtada en diversos individus d’una família. Atlanta, Houston, Nova York, Mont-real i Girona han gaudit de la seva ciència.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)