“Amb l’emoció desbordada i amb gran goig i satisfacció, us comuniquem que Catalunya ha assolit avui el sostre del món a les 18 hores 20 minuts, hora de Pequín. Després de 15 hores d’escalada, els catalans Òscar Cadiach, de Tarragona, Antoni Sors, de Sant Vicenç de Montalt, i Carles Vallès, de Barcelona, amb els nepalesos Shambu Tamang, Ang Karma i Narayan Shrestra han trepitjat el cim de l’Everest on han romàs durant una hora. Dalt del cim, onegen ja les banderes de Catalunya, Caixa de Barcelona i la de la Barcelona Olímpica del 1992. Òscar Cadiach ha llegit íntegrament el poema de Joan Brossa que ha colpit la muntanya i els nostres cors. Des del camp base, s’ha tramès per ràdio l’himne de Catalunya, que ha ressonat dalt del cim als vents del Tibet i del Nepal. [...] Visca Catalunya! Visca el muntanyisme català! Amunt, amunt, amunt!” El text anterior és un fragment del comunicat que l’oficina de premsa de Caixa de Barcelona va difondre.

L’endemà, el diari Avui titulava a primera pàgina: “La bandera catalana oneja a l’Everest, sostre del món”. El diari fins i tot dedicava l’editorial a la proesa i tornava a destacar que “plantar la bandera quadribarrada, llegir un poema fet exprés de Joan Brossa, escoltar el ressò del nostre himne nacional, Els segadors, al punt més alt de la Terra hauran estat moments que, com diu bé el telegrama anunciador de la victòria, «han colpit la muntanya i els nostres cors», han colpit també tot un poble que des de feia anys anhelava aquest èxit ara assolit; el muntanyisme català i amb ell el seu poble i les seves institucions també han guanyat l’Everest, objectiu somniat des de feia molts anys, ara fet finalment realitat”. Els protagonistes de l’èxit van ser rebuts, alguns dies, després amb honor per la multitud.

La repercussió que va tenir la notícia a la premsa catalana contrastava amb l’escàs interès que va demostrar l’espanyola. Alguns dies després, en la seva columna periòdica, Josep Maria Espinàs es feia ressò d’aquest buit informatiu i destacava que “aquesta mena de menyspreus o de significatius silencis que es manifesten en altres ocasions semblants irriten encara molts catalans. Jo he après a no immutar-me, ben al contrari: he après a valorar aquestes reaccions com a «indicis racionals de diferenciació nacional». Indicis proporcionats, sense adonar-se’n, pels mateixos que diuen que tots som uns, però saben que no, i així s’explica com actuen”. El diari ABC, tal com recordava Espinàs, no va donar compte de la proesa fins alguns dies després, i, quan va fer-ho, va ser d’una manera retrospectiva i indirecta: “Els membres de l’expedició espanyola que van arribar, el dimecres, al cim de l’Everest estan negociant amb un equip japonès la possibilitat de fer un segon atac.” Algunes pàgines més enllà, el rotatiu monàrquic es tornava a referir a l’ascensió, però només per recordar el precedent basc i el fet que “en tots dos casos, l’oblit de la bandera espanyola sembla deliberat”. Evidentment, no calia fer un reportatge de recerca per deduir que no s’havien deixat la bandera espanyola a Catalunya, ni l’havien requisada a l’aeroport, ni tampoc l’havien oblidada al camp base. L’oblit era, com es poden imaginar, ben “deliberat”.