Joan Antoni Samaranch Salisachs, fill del president del COI que va portar els Jocs a Barcelona el 1992, guanya pes en el comitè internacional en recuperar la vicepresidència que ja va ocupar entre el 2016 i el 2020. Accedeix al càrrec en un moment vital ja que Samaranch, que viu entre Barcelona i Madrid, és un defensor acèrrim de portar els Jocs d’Hivern del 2030 als Pirineus. Amb tot, no deixa de ser un peó del Comitè Olímpic Espanyol i, per tant, intentarà que Catalunya no controli la sort de la candidatura sinó que ho faci Madrid i, per tant, que el govern d’Aragó assoleixi el seu principal objectiu, tenir el mateix rol de la Generalitat i convertir-se en molt més que una subseu. Han de ser els Jocs d’Espanya i heus aquí una de les contradiccions en què viu permanentment el govern català més enllà de l’oposició d’algunes plataformes.

En aquesta batalla política en què s’ha convertit la candidatura, el COI, gràcies a la implicació de Pere Miró, és clarament favorable a portar els Jocs als Pirineus L’Agenda 2030, a més, facilita portar algunes modalitats a d’altres països, ja sigui Suïssa, França o Bòsnia. Això sí, el comitè veu amb desconcert dos factors que juguen en contra: l’oposició d’una part del territori (pendent del referèndum promès pel govern) i la baralla entre els governs autonòmics amb Pedro Sánchez i el COE pel mig.

Samaranch, en aquest sentit, intentarà exercir el rol del seu pare als anys 80 des d’una posició més feble ja que d’entrada la presidència l’ocupa Thomas Bach, gens amic de portar els Jocs a territoris on no són benvinguts. “Aquests Jocs serien molt bons pel Pirineu i per Espanya”, va dir el dirigent en declaracions a EFE després de la seva elecció. “Més val que sota el lideratge d’Alejandro Blanco (president del COE) s’imposi el sentit comú i l’interès de la societat espanyola”, hi va afegir. Es dona per fet que Catalunya i l’Aragó reprendran les negociacions un cop s’ha acabat la “treva” olímpica de Pequín.

Candidat únic

Samaranch era el candidat únic a la vacant del càrrec. Va rebre 72 vots a favor, 4 en contra i 7 abstencions en la 139a sessió de l’organisme reunida a Pequín el dia previ a la clausura dels Jocs. Que no hi hagi hagut un daltabaix en uns Jocs marcats també per les mesures contra la covid, per la manca de drets humans i per la neu artificial s’ha degut a l’activitat de Samaranch, president de la comissió de coordinació dels Jocs.

Samaranch, de 62 anys, assumirà el càrrec el proper 22 de maig quan es clausuri la sessió, que no ha pogut completar els seus treballs precisament per les mesures de prevenció contra la covid.

La trajectòria professional i com a dirigent de Samaranch té clars i obscurs. Tot i que va ser nomenat president del COI el 2001 no va aconseguir mai que les candidatures de Madrid tinguessin èxit. Abans, el 1989, ja havia accedit al COE gràcies a la influència del seu pare. Ha estat lligat a una de les federacions olímpiques més elitistes, la de pentatló modern.

El 1991 va entrar al consell d’administració d’Ercros succeint el seu pare. Tots dos van ser imputats el 1999 en el judici per la suspensió de pagaments de l’empresa. Una altra empresa de la qual va ser conseller, Huarte, va fer fallida el 1996. A Catalunya és president del RACC i la seva relació amb la Xina ve de lluny, quan la Fundació Samaranch, creada a Pequín, va signar un acord amb Beijing Tourism Group.

Reclamant unitat

Samaranch va ser un dels participants en l’acte del setembre del 2019 en què es reclamava unitat política per assegurar la candidatura per als Jocs d’Hivern que serà elegida el 2023. “Els representants polítics s’han de posar d’acord, no cal que siguin am ics. Si ho fan, tindrem gairebé tot el que COI ens demana”, va dir en aquella ocasió Samaranch, que no ha volgut ficar-se mai directament en qüestions polítiques. Abans del referèndum de l’1 d’octubre del 2017 va dir, això sí, que el COI no estava “ocupat ni preocupat” per l’hipotètic reconeixement d’un comitè català.