“Microcosmos d’històries”

Ens ho va explicar el mateix Gattoni en una trobada amb la premsa uns dies abans, juntament amb el director de disseny de París 2024, Joachim Roncin, que va ser qui el va anar a buscar. Ambdós, il·lustradors professionals que treballen en el món de la moda i les revistes d’estilisme contemporani. “Quan es descobreix el cartell de lluny, hi ha d’haver una sensació de conjunt”, va comentar Gattoni. “Volíem que hi hagués aquesta primera sensació, una cosa d’èpica i grandiosa, i alhora de festa i d’aquesta alegria que formigueja.” I un cop integrat aquest primer impacte, segons el dissenyador, “s’ha d’anar avançant cap al dibuix pas a pas per entrar en aquests microcosmos d’històries imbricades”.

Per on començar? “Disposem del mateix punt de vista que el saltador des del trampolí, que mira el paisatge sobre l’arena”, ens guia Gattoni. “I, com ell, estem convidats a llançar-nos, a anar directament cap al terra del dibuix i començar a poc a poc a passejar-nos, a deambular per tots els seus racons.”

El que ens trobarem és la majoria de grans símbols parisencs, començant per aquesta Torre Eiffel enmig, endinsada en un Estadi de França, que enllaça dos segles diferents: París i els seus suburbis de Saint-Denis, on es concentra una part important de la seu actual. En aquesta disposició circular, en què s’inscriu el riu Sena, ens passegem pel Grand Palais, construït per a l’Exposició Universal del 1900, l’Arc de Triomf (i el metro elevat que hi passa pel mig), la plaça del Trocadero, el Palau Nacional dels Invàlids i, fins i tot, els jardins de Versalles al bell mig de tota aquesta cosmologia. Tots són espais emblemàtics de la capital i també escenaris de part de les competicions.

I, en l’horitzó, la marina de Marsella (proves de vela) i l’onada Teahuppo a Tahití (surf). Un recorregut per a resseguir una i mil vegades i detectar-hi, cada cop, algun element diferent. L’autor hi ha dibuixat multitud de figurins en 2.000 tonalitats de color diferents. Aquesta empresa titànica li va ocupar 2.000 hores en els darrers mesos fins a “arribar a dormir-se a taula” el dia de Nadal per cansament. Com quan, d’adolescent, practicava la natació. “És una aposta completament surrealista, utòpica, en què hem volgut conservar molt d’humor i de poesia”, se’n satisfà ara algú que es reconeix en l’herència de Dalí però també de l’autor de còmics Moebius.

Per la seva part, el seu acompanyant en aquesta aventura, el comissari Roncin, hi veu tant el detallisme del pintor renaixentista flamenc El Bosch com el toc asiàtic d’un realitzador d’animació com Hayao Miyazaki. “Hi ha molta fantasia en aquest dibuix, però res és gratuït, tot té un sentit”, destaca Roncin, que recorda que “totes són històries que expliquen París 2024, sigui a nivell d’esport o a nivell de concepte”. De fet, la idea del responsable del disseny olímpic era allunyar-se dels cartells institucionals anteriors per “evocar el futur”. Una tradició que va començar als Jocs d’Estocolm del 1912. A més, volia que fos un artista francès que treballés de manera artesanal.

Hi ha representats una cinquantena d’esports, 29 d’olímpics i 18 de paralímpics, sense banderes distintives per mantenir-se neutrals i sense personatges famosos perquè les figures són en majoria diminutes. El repte és identificar aquests esports o, per exemple, les vuit aparicions de la mascota Phryge, amb el seu barret vermell revolucionari. Una mena d’On és Wally?, encara que al seu autor no li agradi gaire aquesta comparació. Per fer-ho de més a prop, els cartells es vendran d’entrada en dos formats, encara que sempre separats, de 30 x 40 i 50 x 70. I se’n faran trencaclosques i per acolorir, a més de posar-se en marxa una aplicació digital de realitat augmentada.

De moment, serà visible pels carrers de París per fer elevar la temperatura abans del jocs. I abans no desembarqui el 8 de maig a Marsella el vell veler Belem amb la torxa olímpica procedent d’Atenes. Una flama olímpica que puja a la muntanya catalana del Canigó el 15 de maig.