Aprofito la convivència amb mi mateix imposada per una grip adient, per plantejar-me de nou la crida periodística, prendre llet febril emmelada amb gust matern, llegir dedicatòries ocultes en llibres futbolístics de Juan Villoro i repassar reportatges de la història del Barça en què s'entortolliga l'aridesa del passat amb l'opulència del present. M'estiro al sofà, remoc el cap al coixí, prenc la manta d'ovella cardada a la Garrotxa i inicio l'aventura d'aquell jove suís per gaudir d'una història escrita pels perdedors que un dia van somiar ser guanyadors.

Una hora després, amb un parell de sons efímers en què delibero amb Platko, Sagi, Samitier, i Zamora, paro el reportatge i invito en Carles Rexach a posar sobre la taula els títols aconseguits al llarg dels seus setze anys com a jugador del Barça: una lliga, quatre copes, una copa de Fires i una recopa. Ni coma, ni dos punts, ni pròleg de res, ni inici de qualsevol història millor: un 13% dels títols disputats, o el que és el mateix, set títols guanyats que amaguen nou temporades en blanc. Una estadística desconcertant si la comparem amb el palmarès del club des de l'arribada de Guardiola a la banqueta, on l'entitat s'ha emportat fins al 64% dels títols competits. En definitiva, hem passat de no saber que érem una potència emergent, a buscar el significat d'hegemonia i supremacia, o sigui, guanyar després d'haver guanyat.

Així doncs, no té cap mèrit que els nens del dream team tinguem un somriure permanent rescatat sovint per un estirabot de Messi, però la generació personificada en la figura de Carles Rexach, aquells que eren optimistes enmig del no res i veien el got mig ple quan estava buit del tot o ni tan sols hi havia got, aquests, els protagonistes del perquè de tot plegat, haurien de tenir un espai al museu del Barça per ser capaços de viure una quimera i fer-la realitat. Ells, els fills de la fam, són els pares de la nostra opulència. Tots dempeus.