Neymar continua sent un company de viatge poc recomanable. Un gest seu hauria evitat la judicialització que tant dol fa al seguidor blaugrana, aquell que anteposa l’escut a tot. També és digne del personatge que la visita a Barcelona la vigília hagi acabat sense cap contacte amb la causa.

Neymar no va retirar la demanda contra el Barça –ni el club tampoc la reclamació contra el jugador– mentre totes dues parts i el PSG negociaven aquest estiu. És obvi que si hagués fitxat pel Barça, el judici no s’hauria celebrat. El dia d’ahir deixa dues evidències més. La primera, que club i jugador saben que els convé arribar a un acord extrajudicial. La segona, que els punts de partida estan tan allunyats i hi ha tants diners en joc –la demanda laboral més onerosa de la història de l’Estat espanyol– que amb un matí de negociació sota la pressió d’haver d’entrar a la vista no n’hi ha prou.

Malgrat tot, les parts tenen tres setmanes llargues per presentar les seves conclusions, un temps generós que fins i tot sembla pensat per mirar de buscar un acord menys a corre-cuita. Evitar una sentència estalviaria afegir un greuge més a la llista que tornarà a aflorar inevitablement quan comenci la pròxima negociació per fitxar el brasiler, que hi serà. Perquè, per molt greu que li sàpiga al seguidor del Barça, tot el que envolta Neymar té com a mínim tant component de negoci com d’esport. I el negoci atén la raó i no la passió.