Jordi Llopart és història de l’atletisme català. El primer atleta català que va guanyar un títol de campió d’Europa (Praga, 1978) i el primer que va pujar a un podi en uns Jocs Olímpics (Moscou, 1980). Va participar en tres Jocs Olímpics (1980, 1984 i 1988), en tres campionats del món (1983, 1987 i 1991), en quatre campionats d’Europa (1978, 1982, 1986 i 1990) i en tretze edicions de la Copa del Món. Ho va deixar el 1991 i com a entrenador va dirigir, entre d’altres, el campió olímpic del 1992, Dani Plaza. Un cop retirat va fer mil i una coses, amb més o menys èxit, esportiu, personal i professional, i ara ens ha deixat, als 68 anys.

Gairebé tothom en el món de l’atletisme català sap qui va ser Jordi Llopart.I els que no ho saben, més que res per l’edat, poden recuperar en les hemeroteques o en el Youtube les seves gestes. Els seus amics, els que el van estar aprop d’ell, al Prat de Llobregat o a Canet de Mar, van conèixer la persona, a més del gran atleta. Com a periodista, el vaig tractar directament en un parell d’ocasions. Com a atleta, vaig conèixer el Jordi Llopart que defensava la samarreta del seu club, el Grup Cultural i Recreatiu de La Seda, del Prat de Llobregat, en la lliga catalana de clubs de segona i tercera categoria en la segona meitat dels anys 70 del segle passat. No som de la mateixa generació, ell del 1952, jo del 1960, però vam coincidir més d’una i de dues vegades en les pistes d’atletisme d’aquells anys. El meu club, el Club d’Atletisme Calella, i el seu, La Seda, es trobaven gairebé cada any en la Lliga Catalana. He consultat l’hemeroteca per confirmar que els records eren certs i que entre el 1974 i el 1978, –quan Llopart va passar a una altra dimensió en el món de l’atletisme– el Calella i La Seda es van trobar en quatre ocasions en la lliga i en tres, en Jordi Llopart era allà vestint la samarreta negra de La Seda. Ell i en Josep Marín, un altre gran de la marxa catalana. L’última vegada que vam coincidir en una pista va ser el juny del 1977, a Terrassa, quan Marin i Llopart van fer primer i segon en els 5.000 metres marxa i jo, amb 16 anys, vaig ser quart en els 3.000 m obstacles. El Calella va guanyar l’encontre i va pujar per primera vegada en la seva història a la primera divisió. El 4 de setembre del 1978, a Praga i el 30 de juliol del 1980, a Moscou, van ser dies de glòria per a Jordi Llopart i per a tots els que formàvem part de l’atletisme català. El 5 de juny del 1977 la glòria havia estat per als meus companys del CA Calella i per a mi, i en Jordi Llopart també era allà.

Jordi Llopart va néixer a El Prat de Llobregat, però la seva mare, la Maria Ribas, era de Canet de Mar, i ell sempre va tenir una gran relació amb la ciutat. Quan estava en actiu, moltes vegades s’entrenava per la N-II en la Costa del Maresme. Uns entrenaments que tenien com a testimonis privilegiats els conductors atrapats en les cues que es feien en la carretera dia sí i dia també. I la manera com el veien aquells conductors va anar variant amb el pas del temps. L’agost del 1985, quan jo era corresponsal d’esports del Punt Diari a l’Alt Maresme vaig poder fer amb ell el que podrien anomenar un reportatge d’estiu, on Llopart recordava: “Abans quan la gent de la carretera em veia passar, em deien coses malsonants, però ara fins i tot em toquen la botzina”.

Aquell canvi de manera de veure per part dels conductors a algú que anava pel costat de la carretera amb aquell moviment de malucs tant característic dels marxadors, també va ser el canvi de valoració que va tenir la marxa a partir dels èxits de Jordi Llopart. Recordo haver escoltat, en aquelles jornades de Lliga Catalana que esmentava abans, com un entrenador deia que l’atletisme s’acabava allà on començava la marxa. Catalunya ha estat sempre terra de grans marxadors –Lluís Meléndez, Guerau Garcia, Romà Castelltort, Enric Villaplana, Pascual Aparici ...–. però amb Jordi Llopart hi ha un abans i un després. Aquell jove del Prat que va començar a fer marxar atlètica per tapar un forat a l’equip del seu club a la lliga, va obrir camí en la seva especialitat i es va acabar convertint en un dels grans.