Opinió

El punt G de Dani Alves

Es llegeixin com es vulguin les declaracions filtrades fins ara des de les instàncies juridicopolicials a El Periódico, El Mundo, La Vanguardia i als seus diaris esportius dels fets ocorreguts durant 16 minuts al voltant de les 4.30 h del 31 de desembre al caríssim club nocturn Sutton de l’emblemàtic carrer de Tuset de Barcelona, no cal dir que el jugador amb més títols de la història del futbol, Dani Alves, té la presumpció d’innocència ben enfangada i que la jove denunciant de la violació, la de culpabilitat solament apuntada pels suïcides de l’escarni públic, perquè, com sol passar, a l’atri del temple de la justícia hi ha el mercat de la carnassa.

Sigui quin sigui el resultat del sumari que instruiria la magistrada María Concepción Cantón, titular del jutjat número 15 de Barcelona, segons El Caso/El Nacional.cat, o la magistrada Anna Marín, o Marin, segons la cronista del diari dels Godó, que correspondria a la jutgessa substituta Anna Marín Romance, tal com puntualitza el Salamanca Hoy, i apareix en la llista dels nomenaments de jutges substituts del Consell General del Poder Judicial de l’11 d’agost, a la palestra pública (i excusin la redundància) el judici s’està coent amb el refregit habitual dels coneixements, les opinions i els comentaris del boca-orella i, sobretot, de les instruccions intuïdes com a majoritàries.

Combregar amb les rodes de molí que entre les reconegudes com a víctimes del terrorisme no hi ha victimistes és tan greu com creure que la víctima d’una violació en un reservat exclusiu d’un local d’oci nocturn una mica de culpa deu tenir per haver-se acostat tant a les brases.

Perquè sí, certament, l’experiència de la dansa inductora a l’apariament carnal està tan estesa i exposada que la frustració de no ser l’objecte del desig d’algú pot optar a despitar-se censurant-lo, com farien beates i inquisidors, o a percebre’l com la crida salvatge de la llei de la selva i respondre-hi com un mascle alfa incapaç de sobreposar-se a la segregació de les hormones.

O hi ha una altra sortida, que potser ens mostren els adolescents defenestrats per la moral del segle; una moral que, oscil·lant entre els referents obsolets i els que tot just s’ensenyen, va tan perduda que no és gens estrany que al davant d’un cas com el que ens ocupa condemni i absolgui víctima i culpable gairebé a parts igualades, en la palestra moderna dels mitjans de difusió de la xerrameca mediàtica.

Fins i tot consentint, per poc que sigui, la simplicitat de definir-la com un ball provocatiu de calents mentals i d’escalfabraguetes, si ens remetem a la dansa de l’apariament feta pública no fa ni quinze dies amb la filmació dels balls sexualitzats –perreo, twerking o dembow– dels menors de la discoteca Pampara Tardes, organitzada a la sala Outoff del barri de les Corts, a tocar del Camp Nou, on jugava Alves, hem de convenir que és tan evident el fet al voltant del qual formalitza el ritme que perd, per un simple procés de folklorització, el significat de crida.

Per dir-ho ras i curt, no hi ha provocació més enllà del cap calent de qui té la sexualitat reprimida; i aquest és el punt greu de confondre mascle per home.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)