Quan el Girona va acabar la primera volta amb 28 punts i el somni de la Champions ja era només això, un somni en què s’havia competit bé tot i sumar pocs punts, era molta la gent que pensava, també dins del club, que les expectatives generades no s’havien acomplert, però que almenys no es patiria per salvar la categoria. Greu error. No només estan patint sinó que les sensacions són tan dolentes que des de fa moltes jornades hi ha molta part de l’afició que pensa que el Girona ja és equip de segona divisió. I això és el pitjor, però els gestos d’alguns jugadors també semblen indicar que ho pensen.

Quina diferència amb els altres clubs catalans. El Barça va començar la lliga sabent que tenia un bon entrenador a la banqueta però amb la majoria d’aficionats pensant que la plantilla era insuficient per competir contra els poderosos clubs europeus i, a escala estatal, contra un Madrid que acabava de fitxar el que deien que era el millor jugador del món i ja celebrava els títols. I mira, el Barça porta dues copes i una meravellosa temporada, fent gaudir del futbol, competint al màxim i, tot i les lesions, arribant al final de temporada amb possibilitats en la Champions i de guanyar la lliga. Competicions que es poden perdre, però res canviaria la meva opinió que la temporada està sent excepcional. I L’Espanyol, a qui molts donaven per enterrat durant tres quarts de lliga, va saber mantenir un entrenador amb ànima i està a punt de salvar la categoria.

Ha de donar la primera per perduda, el Girona? No pas el Girona del Míchel que hem conegut. Ara bé, ja no hi ha marge d’error. Li cal sumar punts, i fer-ho de tres en tres. L’equip pot dedicar el seu temps a llepar-se les ferides per les derrotes a casa contra el Getafe i l’Alavés, amb les quals ja estaria salvat, i sobretot pels dos punts perduts a Leganés en el minut 92 i contra deu. Pot, però no ha de fer-ho. Només pot mirar cap endavant. I comprovar que no ho tindrà fàcil. Que queden 15 punts i que al davant hi ha equips potents com ara el Mallorca, que pensa en Europa; el Vila-real, que pensa en la Champions; la Real Sociedad, que pensa salvar amb dignitat la temporada, i un Atlético de Madrid que ja ha fet el que havia de fer aquesta temporada. I el Valladolid, que sí que és equip de segona, cosa que no el converteix ni de bon tros en un equip fàcil, sinó perillós, perquè no hi té res a perdre i els seus jugadors busquen redimir-se d’una temporada nefasta. Això és el que li queda al Girona.

Al Girona de Míchel que hem conegut, aquest final de temporada no li faria por. La temporada passada somiava en el segon lloc, que no va poder ser. I sempre plantava cara. Ara, capcots, els jugadors afronten cinc partits que haurien de ser trepidants, però que sembla que espanten més que no pas il·lusionen. I aquesta és la clau de tot plegat. Hi ha lesionats i jugadors que no han estat a l’altura, però el Girona té prou plantilla per salvar-se si creu que pot fer-ho. S’ha analitzat molt el que els està passant a aquests jugadors. S’ha parlat d’un vestidor que ja no és pas una pinya com semblava que ho era l’any passat. Míchel durant alguns partits sembla desbordat, perquè el que anys anteriors sortia, ara no hi ha manera que surti. I a més, falta aquell polsim de sort necessari. Però hi ha Stuani i Portu. I un bon equip. Ha arribat l’hora de la veritat. Ja no hi ha excuses. Cal sumar de tres en tres i començar dilluns contra el Mallorca. Si es fa, la salvació és possible. I si no, no es mereix la primera.