Em torna a venir aquella història que expliquen a l’inici de la pel·lícula La Haine, la història d’un home que cau d’un gratacel i el paio, a mesura que va caient, es repeteix sense parar, per tranquil·litzar-se: “Fins ara tot va bé. Fins ara tot va bé. Fins ara tot va bé. Fins ara tot va bé...” Així veig el Girona, un club buit i sense cap lideratge, més enllà del d’un Míchel abnegat, però que de moment no pot frenar la caiguda.

Seria més fàcil escriure aquesta columna des del cinisme descarnat i el “jo ja ho veia venir”, però tampoc sé si això serviria de res. Vaig decidir aparcar les crítiques fins que la temporada acabés i intentar escriure aquesta columna agafant-me a qualsevol taula de fusta que suri al meu voltant per tal d’alimentar l’esperança de salvar-nos en un final de temporada nefast. Ho faig perquè escric d’una cosa que em sento tan meva, la pateixo tan de prop, que escriure des del retret seria una autoflagel·lació.

Portu i Stuani al camp, ja ho he escrit; creure en Míchel sobre totes les coses, també; cada partit val per sis punts, també... Ara ja em queda només apel·lar a l’èpica del Girona de Julià, el del primer Machín i el de Rubi i Salamero, aquells Girona que es van salvar a segona amb la fe incondicional a l’escut i amb la convicció de guanyar cada duel i cada polsada.

Tots a Montilivi, i que siguin els nostres ànims els que liderin la remuntada. A final de temporada tocarà passar comptes, però ara mateix, no sé què més dir-vos.