Probablement, ni els jugadors d’ara ni Flick saben que si hi ha un equip a Europa, més enllà del Madrid, que és la nèmesi del Barça aquest és el refotut Inter de Milà, un club que ha provocat doloroses ferides històriques, algunes de les quals encara tenim obertes.

Per a molts culers, doncs, el partit de demà al Giuseppe Meazza no és un duel qualsevol. Fa seixanta anys, els aficionats nerazurri celebraven la seva segona copa d’Europa –la segona seguida–, una fita que ni en els seus somnis més humits haurien conquerit si no s’haguessin endut de Barcelona Luis Suárez i Helenio Herrero després de la derrota de Basilea. El Barça va haver de superar una llarga travessia pel desert sense l’arquitecte gallec, que acabava de guanyar la Pilota d’Or, al camp. Va ser un doble trauma que no es va superar fins a l’arribada de Johan Cruyff.

Els lladres de Milà va tornar a trucar a la porta del Camp Nou el 1997. Ho recordem prou bé. Ronaldo Nazário acabava de fer la temporada més memorable que s’havia vist mai en un davanter a Can Barça. No era només la joia de la corona, sinó el pilar sobre el qual s’havia de construir un nou projecte. Cruyff ja no estava a la banqueta i Núñez estava desesperat perquè la gent oblidés el seu llegat. Els italians van aprofitar que els representants del brasiler eren Alexandre Martins i Reinaldo Pitta, dos autèntics fans de la màfia transalpina, per quedar-se amb el jugador. Per acabar-ho d’adobar, posteriorment, el van vendre al Madrid, on es va afartar també de marcar gols.

No només als despatxos l’Inter ha clavat alguns gols per l’escaire al Barça. Al terreny de joc també ha passat el mateix. L’última copa d’Europa dels internacionals va ser la del 2010. I qui estava a la banqueta? El maleït Mourinho, que també va ser prou espavilat per quedar-se Eto’o quan el davanter camerunès es va cansar de Guardiola. En les semifinals, els jugadors del Barça van haver de viatjar en autobús a Milà per un coi de volcà que va esclatar a Islàndia (3-1). En la tornada al Camp Nou, un altre autobús, el dels jugadors italians davant de la seva porteria, també va ser protagonista. Els Barça (1-0) va tenir ocasions de sobres, però es va quedar sense un dels grans propòsits aquella temporada:, jugar una final de la lliga de campions al Bernabéu. Després de guanyar aquell títol, Mourinho fitxaria immediatament pel Madrid. No es podia saber.

Els italians, ja amb Simone Inzaghi a la banqueta, també van ser la tomba de Xavi Hernández a Europa en la seva primera temporada sencera d’entrenador. En el partit a Milà de la primera volta de la fase de grups (1-0), el robatori va ser d’escàndol. El tècnic italià, que es jugava el càrrec, es va salvar aquell dia i ara ja és tot un ídol. En la tornada, al Camp Nou, calia guanyar, però hi va haver un resultat que, vist amb perspectiva, fa feredat (3-3), el mateix que el de dimecres passat al Camp Nou.

També hi ha una lluita cultural que no passa desapercebuda. El futbol de l’Inter sempre s’ha associat al catenaccio, tot el contrari que el del Barça, que no només aposta per guanyar partits i títols, sinó que pretén divertir l’afició. En aquest combat entre dos gegants del futbol europeu també s’hi ha afegit un altre vell amic de l’afició blaugrana, Figo, que va jugar quatre temporades a Milà. Ja ha fet saber la il·lusió que li faria veure el seu Barça fora de combat demà mateix.