En un epistolari que tot ell és pura delícia, dues ments literàries especialment lúcides com les de Joan Sales i Màrius Torres ja alertaven, el 1937, sobre l’error conceptual que representava circumscriure exclusivament l’essència del sentiment de catalanitat als confins geogràfics del Principat. “Els balears, andorrans, catalans de França i els d’Aragó, són tan nació com nosaltres i l’ideal fóra esborrar les fronteres que ens separen i no pas alçar-ne més”, resumia aleshores l’autor d’Incerta glòria, en una reflexió que gairebé 90 anys després retrata amb absoluta vigència el desdeny amb què encara avui alguns veuen aquells territoris “perifèrics” que configuren un ideal que vam anomenar Països Catalans. Els anhels, però, no acostumen a entendre ni de límits territorials, ni de tòpics o prejudicis, i en alguns indrets com ara el Rosselló la flama de la catalanitat es manté ardent gràcies, en part, a emblemes com la USAP, l’equip de rugbi de Perpinyà que intenta sobreviure a la seva manera a la potent lliga del Top 14.

Per a tots aquells que peregrinem molt menys del que voldríem al seu estadi, l’Aimé Giral, sabem que un dels moments més fraternals de cada partit és quan hi sona L’estaca, aquell himne fet cançó de Lluís Llach que tantes coses venia a dir quan més aviat se’n podien dir poques. Doncs bé, la peça ha estat escollida ara com el millor cant de la competició, decisió que no fa sinó afermar encara una mica més aquests llaços que estan per sobre de fronteres imposades pel Tractat dels Pirineus. I d’això, en saben molt els bons amics dels Trabucaires, la penya d’aficionats que competeix per ser la més sorollosa de la USAP que s’ha fet forta a la tribuna Goutta, i que està integrada per catalans del nord, del sud i del País Valencià. Un exemple, i més veient com aquest fenomen en forma d’equip que molts ja tenim normalitzat com a propi és desaprofitat de manera sistemàtica i reiterativa pel rugbi català, i per elevació per tots els estaments esportius, per donar l’empenta necessària i definitiva que necessita aquest esport. Perquè a un li podran donar mil arguments, tots segurament molt ben trenats, però costa de trobar-ne un de sol de pes per justificar que els clubs capdavanters d’aquí no hi tinguin acords de col·laboració –Hola, Santboiana?– o que la USAP no pugui jugar un partit, un de sol, en territori català. Perquè, al marge del que cadascú pensi, o voti, venen temps molt magres per a tots aquells que compartim la catalanitat com un sentiment que el que fa és unir cultures i pobles, mai fracturar-los, a través d’instruments tan extraordinaris com ara la llengua o un passat comú. I, per tant, el que toca ara a banda i banda dels Pirineus és fer causa comuna, serrar les dents i encomanar-se al sant que toqui per aconseguir dissabte una victòria contra l’Stade Français que és més que crucial en la batalla contra el fantasma del descens. Aquell dia, prohibit badar.