Ha plogut molt de l’última vegada que vaig jugar una partit de costellada de bàsquet amb jugadors que tenien mínimes nocions tàctiques i aptituds tècniques. Jo em pensava que era Larry Bird perquè feia un triple de cada quaranta intents, però, incapaç de retenir botant la pilota més d’un segon, el meu paper en el partit folklorista es limitava a passar-la de seguida (ja se sap, fàcil al costat) i, maldestre de mi, a defensar o fer el bloqueig, carregar-me de faltes matusseres contra els amics. És clar, no m’he atrevit mai més a fer el ridícul.

Ho explico perquè han passat els anys i la meva ignorància del joc continua en el mateix punt. Ara té més delicte, perquè ja he creuat la província de Girona animant la meva filla i he mirat bàsquet a Fontajau més sovint. Des de la meva més absoluta admiració, escric aquestes ratlles per la gesta de l’Uni Girona, tot forçant la pròrroga després de perdre a l’anada de 19 punts (que vindria a ser, si no vaig errat i que em perdonin els entesos, haver de remuntar cinc gols). Un cop més, contra totes les adversitats (hauria de fer rumiar a algú amb potestat per modificar calendaris que tres jugadores de l’equip campió de la fase regular no disputin el play-off per anar als Estats Units).

Tot i que la gesta no va ser perfecte, l’Uni ens va il·lusionar i ens va fer vibrar. Encara que sigui de poc consol, en la victòria que és derrota orgullosa a Fontajau es forja la història meravellosa d’un equip.