Els ‘Puta Barça’ de Cornellà
L’himne a Cornellà té les connotacions de qualsevol camp anglès necessitat d’una remuntada europea, és convincent, estructurador, i el punt de partida perquè el rival es vegi un pas enrere abans de començar. L’Espanyol que es mira a si mateix i és aliè de la necessitat de viure a l’angle mort del seu rival, l’Espanyol que recupera el sentit fundador de ser un equip amb discurs propi que va arrelar entre la gent de comarques com a resposta a l’origen estranger del Barça. L’Espanyol no té a veure amb Espanya sinó amb la voluntat de fer un equip autòcton en un context d’esport anglosaxó. Ras i curt, pels culers que acusen l’Espanyol de ser castellà i aquells que l’utilitzen com a plataforma d’odi català amb banderes de pollastre: el club es podria haver dit Atlètic Catalunya i hauria acomplert amb la voluntat dels seus fundadors.
De totes maneres, un cop acabat l’himne no es deixa ni marge per la respiració que comença el clàssic Puta Barça que repeteixen fins a la neurosi i mostra el drama sense resoldre del club: l’oblit del sentit real de la pròpia existència i la necessitat d’alimentar-se del costat fosc d’un Barça que representa el que volia ser l’Espanyol a la seva fundació. Coses de la vida, l’odi per allò que va duu que la gent benestant de Barcelona i províncies fossin pedra fonamental de l’entitat. El Puta Barça de 1920 hauria volgut reivindicar el territori i l’hegemonia de la ciutat, mentre ara, tots sabem que és la negació d’això mateix.
Per tant, el Puta Barça no deixa de ser el contraargument d’un somni i el problema real del club. Una part de l’afició ha reestructurat l’identitat i enlloc de mirar-se a si mateix es construeixen des de l’odi a un Barça que representa per uns la majoria dictatorial als mitjans de comunicació amb el discurs únic (de raó, en tenen de sobres), per altres la personificació d’aquesta Catalunya que voldrien morta (L’Espanyol com a símbol de no integració), per altres la manera de desfogar-se contra els comentaris superbs d’amics i cunyats, i per tots ells, el punt en comú de les diferents visions del que és realment el club. Quan no saps el que ets, busques les respostes en l’enemic de tota la vida, i aquesta reacció et dona una falsa sensació d’unitat mentre et fa més petit del que voldries i t’alimenta el ressentiment.
Les coses son com són, a can Barça també s’ha viscut durant anys des de l’acomplexament absolut cap a Madrid, des de viure amb plors per les victòries del màxim rival i guanyar el Madrid com a únic sentit de la temporada, però un dia Johan Cruyff va explicar que si es parteix sempre d’un mateix les coses van millor, i allà, la història del club va canviar per sempre, amb alts i baixos, però sense un retorn absolut als dies de mirada a terra. El culer sap de què parla quan analitzar el fet de ser acomplexat.
En definitiva, els minuts de l’himne són emocionants, un pot pensar que és a Liverpool, són un llenguatge totalment diferent al del Camp Nou i serveixen per entendre el que ha de ser l’Espanyol, però si volen seguir amb el Puta Barça com a pedra filosofal haurien de saber que res fa créixer mes la supèrbia, l’orgull, la superioritat altiva i el sentit de pertinença d’un culer que veure Cornellà cridant Puta Barça com aquell que corre camí d’enlloc. El Puta Barça no ofèn ni acollona el barcelonisme, al contrari, el fa més feliç de ser qui és mentre no ajuda a l’Espanyol a saber qui és realment.
