Aquest Barça faria somriure Eduardo Galeano. En el capítol “L’opi dels pobles?”, del llibre El futbol a sol i ombra, l’escriptor uruguaià explica que molts intel·lectuals tendeixen a denigrar el futbol perquè creuen que atrofia la consciència dels pobles. La idea és que la sentència de Karl Marx sobre la religió ha quedat obsoleta i el futbol és ara la nova eina de les elits per desviar l’atenció de les masses, aplacar tot instint de rebel·lia, i oferir un fals sentit de confort a les persones que viuen oprimides. La diferència entre els intel·lectuals de dreta i esquerra, suggereix Galeano, és només que, als uns, el rol hipnòtic del futbol els va bé, i als altres, no gaire; però tots comparteixen que el futbol anestesia com l’opi.

Galeano tenia més esperança. La seva crítica era dirigida només a la transformació del futbol modern en un negoci que prioritza convertir els futbolistes en estrelles de pel·lícules d’acció, tot múscul i poc talent, i als fans, en espectadors cecs que deixen bona part del seu sou en entrades, camisetes i souvenirs. Galeano creia en un altre futbol: en els moments de bellesa que neixen de l’alegria de jugar sense raons, divertint-se, perquè sí; en la fantasia dels jugadors que trenquen tots els esquemes i sorprenen tothom a dins l’estadi, i en les formes de resistència contra el despotisme que futbolistes i aficionats exerceixen a través d’un esport que ofereix un espai per declarar la pròpia dignitat quan el sistema no ho permet.

El Barça de Flick encarna el futbol que Galeano anhelava. En un context en què la majoria d’equips juguen amb la garreperia espiritual pròpia de les nostres societats capitalistes, aquest equip traspua generositat i ens regala un futbol exuberant i sense complexos cada partit. Aquesta generació personifica la joie de vivre d’uns futbolistes que estan disposats a perdre per poder guanyar, i que sembla que gaudeixen més ells jugant que nosaltres admirant-los. La màgia de Lamine Yamal i Pedri ens recorda que a la vida no tot es pot controlar, i que confiar en els fruits de l’espontaneïtat és imprescindible per escapar de la fatiga d’un esport saturat de normes i enfangat amb tàctiques. L’ànima de Fermín, Gavi, Cubarsí i Casadó ens assegura que el futbol no és una indústria, i que l’estratègia de fitxar només futbolistes prefabricats per garantir força i velocitat menysté la importància dels jugadors que volen guanyar perquè estimen el club, i no només per fer diners o obtenir reconeixement. La fe de Laporta, qui va imaginar un equip guanyador quan molts demanàvem paciència, suggereix que potser el nostre president té raó, i que el Barça no es pot gestionar amb la fredor que requeriria una empresa qualsevol.

És el Barça el nostre opi? No ho crec. S’assembla més a una religió. No en el sentit de Marx, és a dir, una il·lusió que permet escapar de la realitat, sinó un espai sacralitzat on trobar comunitat, bellesa i transcendència. Aquest Barça, com a expressió del que el futbol ha de ser, és diví. Perdoneu la blasfèmia. Però estic segur que el déu del futbol, Messi, hi està d’acord.