Hi ha debat a la porteria?

A aquestes alçades, la sensació ja comença a ser una mica d’afartament. I és que la conquesta del títol de lliga, i per extensió la resta de gestes que el Barça ha consumat aquesta temporada, s’han convertit en omnipresents en la nostra quotidianitat, assaonades a més amb aquella grandiloqüència tan nostrada que fa impossible el terme mitjà. Aquí som de clímax total o d’estripar el carnet. I, ara mateix, estem en el primer estadi, en el de veure vídeos i més vídeos d’Iñigo desbocat a la rua o de celebracions tan anticlimàtiques com la de diumenge a Montjuïc –la infausta idea de posar aquell DJ, de qui va ser exactament?–, mentre esgotem adjectius i hipèrboles a l’hora de definir un equip que té massa matisos per reduir-ho tot a un tòpic. Però l’ocasió s’ho val. Perquè encara que s’hagi dit, i repetit, fins a gairebé l’extenuació, haver guanyat aquesta lliga té un mèrit colossal, donades les circumstàncies en què ha hagut de competir l’equip i l’enorme solvència que ha demostrat com a bloc a l’hora de conjurar-se contra situacions d’allò més difícils. Dins del terreny de joc, però també fora. La personalitat d’uns jugadors més culés que el pal de la bandera, personificada en la imatge de Marc Casadó a Canaletes, és també un altre argument de joia que potser no justifica, però sí que dispensa, aquesta saturació d’expressions de gaudi blaugrana amb què ens n’anem a dormir des d’ara fa una setmana.

El Barça, però, és el club que és, i com ja s’ha dit és una institució que viu en un estadi permanent de bipolaritat extrema. Per tant, és més que previsible que passem en un no res de l’alegria desbordant a aquells debats intricats que són el preludi de polèmiques d’allò més absurdes, però alhora inflamables. I una de les que ja comencen a treure tímidament el nas és la de quina ha de ser la configuració de la plantilla de la temporada vinent. D’ençà que el 1992 es va llançar al mercat aquella meravella de joc que va ser el Pcfutbol, en aquest país tothom es veu amb cor de fer de mànager i decretar si Luis Díaz, Rafa Leão o Marcus Rashford són el jugador que necessita el Barça per ampliar la paleta de colors de la seva davantera. És una de les discussions de migdia de barra de bar que ja s’albiren, tot i que s’ha d’admetre que, en aquest cas, és un interrogant que té un cert pòsit. Més delirant és, però, pretendre obrir un judici públic com el que alguns volen sobre la porteria del primer equip. Partint de la tesi, compartida al 100%, que els grans conjunts tenen jugadors diferencials sota pals que són capaços de fer dos, tres o quatre intervencions estel·lars per partit d’aquelles que valen punts, ja hi ha qui s’atreveix a insinuar que Laporta ha d’anar al mercat a buscar un recanvi de nivell per a un Ter Stegen a qui ja veuen en declivi després de la seva lesió de llarga durada. Els qui pensen així, quantes de les 11 temporades del porter de Mönchengladbach s’han perdut, exactament? Perquè d’ençà de la seva arribada, ha estat una peça absolutament fonamental en cadascun dels èxits que el Barça ha tingut en forma de títols, ja sigui pel seu joc de peus o per aturades de mèrit. No hi ha motius per al dubte. Altra cosa és si el seu competidor a la plantilla ha de ser algú que, en aquest cas, sí que ja ha complert i amb escreix l’últim servei a la causa, entre pipada i pipada. Perquè aquí sí que hi ha debat. O n’hi hauria d’haver.