No diràs el nom de l’Espanyol en va

Per raons de les beceroles de la narrativa contemporània, a la biblioteca tinc l’Alcorà entre els Diàlegs de sant Gregori i Les mil i una nits. El llibre del sant, papa, i doctor de l’església catòlica és del s. VI; l’Al-Quran, del VII, i el serial d’històries índies, perses, aràbigues i egípcies enllaçades per Xahrazad es va començar a aplegar cap al s. IX seguint la tècnica de la intriga de la narrativa sànscrita de fa uns quants milers d’anys i que, avui, els inventors de la sopa d’all de les produccions audiovisuals modernes sembla que s’atribueixin a partir del cliffhanger i d’altres anglicismes superflus.

Que la ignorància és atrevida, aquest paràgraf n’és una mostra.

El salt, però, entre la ignorància i el crim és tan difícil d’escatir com definir si un cos trobat daltabaix d’un cingle és la conseqüència d’una voluntat o d’una relliscada. Per això, i per evitar-nos els disgustos de la màniga ampla de les males intencions disfressades d’accions involuntàries, des de, com a mínim, el dret romà, la jurisprudència recull el Nemini licet ignorare ius, que vindria a dir que el desconeixement de la llei no excusa de complir-la.

Si sant Gregori, dit el Gran, enllaça els seus diàlegs com un pretext per presentar l’autoritat inqüestionable que cal seguir davant de qualsevol indici de dubte, el llibre islàmic en presenta, amenaça i condemna l’essència entre les aleies (o versets) 7 i 15 de la sura (o capítol) 2, curiosament anomenat “La vaca”. Xahrazad, en canvi, estiregassant-lo, surt del destí fatídic del ramat i l’humanitza.

Dijous de la setmana passada, gairebé al mateix temps que el fill de l’alcalde de Badalona i exsenador espanyol del PP, Xavier García Albiol, era ferit per un cotxe desbocat a l’exterior de l’RCDE Stadium de Cornellà-el Prat abans del partit que el club espanyolista havia de disputar amb el Barcelona, uns quants metres més enllà, el fill del també alcalde de La Roda, un poble d’Albacete, Juan Ramón Amores García, també senador, però d’ara i del PSOE, era impel·lit pel servei de seguretat de les portes de l’estadi a llençar la samarreta i treure’s els pantalons curts del Barça, o de l’enemic, com deia una pancarta, si volia franquejar l’entrada.

Com deuen saber, els dos equips s’havien d’enfrontar en un partit de futbol on hi havia en joc la permanència a 1a divisió de l’amfitrió i el títol de lliga per a qui el visitava, i com que l’historial de conflictes en aquests casos és notable, l’organització va declarar-lo d’alt risc i les mesures preventives van ser altament reforçades.

Segons que sembla, sortosament, el fill de l’exsenador García Albiol es recupera mentre que, lamentablement, el de l’actual senador Amores García no va poder veure el partit, ni abrigat amb un impermeable, com intentava de raonar el pare des de la cadira de rodes on el manté prostrat l’ELA (l’esclerosi lateral amiotròfica).

Deuen saber, perquè ha estat notícia a bastament difosa, que el vehicle conduït per una dona va accedir on no ho havia de fer. Els veïns del lloc diuen que els dies de partit no és estrany confondre’s –i la policia responsable del trànsit ho corrobora– degut a la distribució circulatòria del barri. El cas és que les imatges prèvies a l’envestida mostren una turba enfellonida incapaç de preguntar-se com era que aquell vehicle fos on no tocava i si la conductora no necessitava ajuda.

Ben bé al contrari. Cap dubte.

L’actuació, pel que es veu, era la d’una multitud esverada per una colla d’energúmens semblants als qui, poques hores després, envoltarien el jugador del Barça Marc Casadó, que va voler celebrar la victòria amb el fanatisme a Canaletes.

És clar que el pànic de la conductora abans de prémer l’accelerador quan la turba semblava voler linxar-la potser no és comparable a la cara de pomes agres del jugador quan es retirava de la font protegit per un parell de pinxos que van canalitzar prou bé l’ànsia de fer el milhomes –també n’hi ha imatges; com a la cara del pobre vailet que encara no deu saber com és que després de sis hores de viatge fins al camp de l’Espanyol no el van deixar entrar amb signes de ser del Barça.

La reaccions finals, sense ser iguals, són fruit del mateix pòsit que va esverar els qui, entre centenars de banderes espanyoles i samarretes de l’Espanyol, en un ambient encès de por a l’enemic i de condemna al dubte, ves a saber si no van actuar aterrits pel convenciment inqüestionable que el vehicle no era sinó el d’un terrorista.

I això ens hauria de fer dubtar a l’hora de distingir els seguidors dels energúmens.