Joan Laporta fa dies que viu instal·lat en un estat de felicitat. Ja sigui en una de les múltiples celebracions d’aquests dies o ja sigui, s’intueix, dormint plàcidament encara que sigui poc. La situació del club no és per menys. No només per quin era el punt de partida de la temporada, sinó també pels revolts i per més d’una situació límit que s’ha viscut aquest any. I té part de raó quan diu que l’èxit de l’equip de Hansi Flick (i per extensió, la continuïtat en l’èxit de l’equip de Pere Romeu i les seccions) ha estat “contra tot i contra tothom”. Contra uns més que contra uns altres, però sí, contra molts elements, institucions i individus. Aquest eslògan, que ha utilitzat més de portes endins, sobretot amb els jugadors i els tècnics, que de portes enfora, li serveix per cohesionar internament el club per afrontar els reptes que venen. Però el que m’ha interessat més és el missatge que el president del Barça ha transmès de portes enfora. Perquè en una personalitat com la seva tan etiquetada d’excessiva i vehement (sovint, tot s’ha de dir, per voluntat pròpia), va ser relativament sorprenent veure Joan Laporta dilluns en l’entrevista a TV3 amb un to serè, tranquil, reflexiu, amb més idees que eslògans, amb molt autocentrament i molt poca dispersió. El conec personalment des del 2003, quan es va presentar a les eleccions que va guanyar. I probablement la versió d’ell que he vist aquest setmana és la millor que recordo. Amb el cos i el cor gaudint, merescudament, del present, però amb el cap posat en la feina de dirigir el Barça amb bon rumb. En l’estona que vam compartir dilluns ho va transmetre en el llenguatge verbal i no verbal i en el contingut del que va dir.

Només de baixar del cotxe a l’arribada a les instal·lacions de 3Cat a Sant Joan Despí, portava incrustat a la cara un somriure d’orella a orella, que no es va treure ni abans ni durant l’entrevista ni quan va marxar, excepte quan es tractava d’enfocar qüestions que hauran de marcar l’esdevenir del club la pròxima temporada i més enllà, que en parlava amb una seriositat relaxada. Xavi Valls i Xavi Torres li van preguntar “de tot, excepte de les eleccions, però és igual”, com va dir Laporta mateix quan ja marxava. I de tot ell va donar resposta. Però més enllà de les concrecions (renovacions, possibles fitxatges, quan, per fi, el nou Camp Nou...), va evidenciar que sempre ha tingut una idea de club i que, en aquest moment, està plenament enfocat en com portar-la a terme, contràriament a les crítiques que ha rebut durant la temporada davant les diferents conjuntures que, a la seva manera, ha acabat superant. Laporta segurament ha madurat més que les crítiques que rep. Si realment actués segons el patró de la crítica, després de l’èxit de la temporada s’hauria dedicat sobretot a cobrar factures, perquè el llibre de comptabilitat n’és ple. Però no. Amb un to conciliador i honest, és generós en el repartiment de mèrits de l’èxit i s’estalvia el revisionisme. O està ben aconsellat o és ell que ha madurat. O potser totes dues coses.

I alhora té, potser no un pla, però sí les línies mestres de cara al futur, l’immediat i el de mirada llarga. De cara a l’entorn, intenta contrarestar amb criteri alguns relats que ja s’estan instal·lant. Mentre des de l’eufòria col·lectiva es va dient que aquest equip de Flick és tan jove que el futur serà incrementalment més esplendorós, ell toca de peus a terra dient el que ja deia Pep Guardiola: “Cada any comencem de zero.”

I de cara endins, amb una idea que, de tan aparentment simple, podria ser de Johan Cruyff: “Que el president faci de president, que l’entrenador faci d’entrenador i que els jugadors facin de jugadors.”

Compte amb aquest Laporta que, sense deixar de banyar-se en xampany si cal i fer botifarres alliberadores quan convé, té l’empenta i la claredat mental per acabar de construir, altra vegada, alguna cosa memorable. L’equilibrista en equilibri.