Només és una derrota
Ha sigut (i és) tanta l’excel·lència de l’equip de futbol femení del Barça que semblava que sempre ho havia de guanyar tot. Això fa que una derrota es converteixi exageradament en un fracàs. De fet, tan acostumats i acostumades que jugués bé pràcticament sempre, durant aquesta mateixa temporada algun partit dolent despertava dubtes: l’equip podia entrar en crisi? Noves victòries, però, renovaven la confiança, tot i que aquesta, com sabem, és d’una gran fragilitat. Ho demostra de nou que la derrota a la final de la Champions ha fet suposar que aquest Barça femení ha perdut la seva esplendor.
Ves a saber què passarà, però, de moment, només és una derrota havent arribat de nou a la final d’una màxima competició europea. El Barça, certament, no va jugar prou bé un partit fonamental. Ni les genials Alèxia Putellas i Aitana Bonmatí van trobar forats per inventar jugades davant d’un Arsenal molt ben posicionat. A vegades, com en aquest cas, l’equip rival juga millor o fa que l’altre jugui pitjor. És cert que, tenint present una altra jugadora barcelonista essencial, Caroline Graham Hansen va estar molt espessa i que fa uns quants partits que mostra signes d’esgotament. Però segur que es refarà. Bandegem el dramatisme i les sentències. Per què s’ha de pensar que ja no és el que era un equip de futbol femení que va aconseguir que 15.000 barcelonistes anessin a veure un partit a Lisboa? Insisteixo: només és una derrota. La vida d’aquest equip continua.
