L’alegria d’enfundar-nos el banyador i copsar que no hem de canviar de talla és proporcional a la nostàlgia que provoca la fi de temporada per a la majoria d’equips. Pocs d’entre aquests (afortunats de dansar per l’èxtasi si acaben assaborint la glòria com li va passar al Girona a Tenerife el 19 de juny del 2022, quins records perduren i afloren d’aquell dia…), pocs encara viuen en l’adrenalina que s’escampa pel cos abans, durant i en finalitzar els partits clau, aquells que forgen la història d’un club, una atracció de sentiments personals i col·lectius; contradictoris i apassionats que ens endurem al més enllà.

La calor mandrosa que anestesia els sentits i que pintem del blanc de la protecció solar mentre memoritzem la conversa al voltant del canvi climàtic que farem rajar quan no sapiguem què dir, aquesta calor asfixiant ens permet un bri de calma per sospesar una temporada que ha volat rabent, tal com ho fan els nostres dies. Si ahir era Nadal i menjàvem torrons, ara busquem ofertes d’última hora de pernoctacions amb pensió completa per escapar de la nostra rutina (a vegades, misèria diària) i creure’ns que podem ser feliços. Els clubs analitzen i mouen fitxa, nosaltres desconnectem. Ja falta menys per a la competició, és a dir, dissenyar equilibris vitals que ens asseguraran patir amb els colors que duem al cor, vivint uns moments que potser no subratllaran el nostre anhel de felicitat permanent, però poden dibuixar-ne el camí.