El deute de vèncer
Abocats al negoci de la immediatesa com qui llença les deixalles en una trituradora, ens passa per alt la lliçó de la final de la copa d’Europa femenina de futbol disputada el 24 de maig a Lisboa. Ni sembla que les noies haguessin vist els darrers minuts del partit del 6 de maig, on els nois van perdre a Milà la semifinal de la versió masculina del mateix torneig, ni que l’ànsia col·lectiva de guanyar les empenyés gaire.
Tampoc no cal, doncs, responsabilitzar-les de res més que de la part comuna que els pertoca, és clar.
O és que els esportistes del gènere que siguin no són conscients del que representen quan participen en competicions dites internacionals o és que l’Inter els va ensenyar el que perdem, quan va marcar en els darrers minuts el gol que forçava la pròrroga del partit que hauria permès als jugadors del Barça enlairar l’emblema del Més que un Club per damunt dels caps d’Europa en la final de la UEFA Champions League celebrada a Múnic, on fa set dies el PSG prou que va fer voleiar el seu per vindicar-se: Ici, c’est Paris!, exclama.
No, ni el Barça masculí no va ser a la final, ni elles, que sí que van disputar-la, no van fer res més que mostrar al món allò que ens falta. I d’aquí, la lliçó que en podem treure. Altra cosa seria pensar-nos que són aquests nois i aquestes noies els qui ens han de treure les castanyes del foc (o els esportistes de qualsevol gènere, o qualsevol persona sortida de casa que excel·leixi en qualsevol disciplina dels afers del món).
Fent memòria, recordaran que els nois guanyaven per 2-3 a tres minuts passats del temps reglamentari i que en l’última jugada, just quan ja començàvem a celebrar el pas a la final muniquesa, Dumfries es va desfer amb contundència de Gerard Martín als tres quarts del camp en una acció on semblava haver comès falta, va avançar per la dreta, va centrar i Acerbi va enviar-nos l’oportunitat de vindicar-nos a fer punyetes. Estem entesos: l’àrbitre podria haver aturat la jugada xiulant la falta, però encara és més clar que el cap dels jugadors blaugrana, en aquells darrers minuts milanesos fatídics, va confiar més en la formalitat del joc que no pas en les regles de la victòria. Reconeixent-ho, al final, abatuts, van declarar que, joves com són, n’havien d’aprendre i que es prenien guanyar la Champions com un deute. No solament els jugadors; fins i tot l’entrenador, Hansi Flick, que si ha demostrat res és una gran maduresa, va conjurar-s’hi divendres passat; és a dir, no fa ni vuit dies.
Amb més experiència, perquè venien de guanyar-ne dues de seguides, de finals de la competició europea, les noies van acabar ensopegant amb la mateixa pedra. No ho hauríem d’haver de dir, però el futbol femení sembla trescar pel mateix camí que el dels homes.
Dir que és decebedor és poc, perquè ja havien mostrat indicis que s’apuntaven al pedregar de la fama, dels negocis i, tret d’algunes ben poques excepcions (tal com les masculines, ves) de vendre’s l’ànima al diable amb l’excusa del dret en igualtat de condicions a poder senyorejar com un mascle (la baixada de pantalons a les competicions de la federació espanyola les perseguirà sempre i els enganys publicitaris de productes de consum explotant la cara bonica de la seva imatge pública ja les comença a equiparar als grans ídols de la idiotització general bàsica).
És, més aviat, alliçonador, que elles també diguessin que estaven abatudes i es prenguessin com un deute tornar aixecar la copa a Europa, després de perdre per un gol mal defensat un partit jugat com si no haguessin après que per guanyar, també cal contreure el deute de voler vèncer.
Zigzaguejant entre la gespa de la prada com l’adolescent gràcil hi salta en el poema sobre el tennis de Josep Carner, ens durà col·lectivament a tornar a viure d’il·lusions i al cruixir de dents de les patacades.
