Un Barça adolescent
Acabat l’any futbolístic culer, és el moment de fer balanç. Amb un triplet nacional inèdit davant el màxim adversari al sarró, la nota de l’equip és un excel·lent. Dels dubtes de l’estiu –entrenador nou i un únic reforç– hem passat a la certesa de disposar d’un grup de jugadors per iniciar un cicle guanyador. Tot i això, encara couen els dos minuts que ens van sobrar per poder tornar a fer història. Una oportunitat que mai saps quan es tornarà a presentar després de gaudir d’un escenari favorable que no es tornarà a repetir: sorteig amable, clubs importants eliminats, poca pressió i baixa expectativa i factor sorpresa en no ser favorit i practicar un joc arriscat.
Tanmateix, aquest Barça serà recordat pel protagonisme dels joves. Lamine, Pedri i Cubarsí han estat la columna vertebral d’un equip batejat com a dream teen. Una expressió emprada per primera vegada per la revista del club l’octubre del 2021 per referir-se als futbolistes menors de 22 anys a disposició de Koeman: Araujo, Eric, Balde, Fati, Pedri, Gavi, Peña, Nico o Mingueza. En sentit estricte, però, teen es refereix a l’adolescència, un període de transició a la vida adulta dels 13 al 19 anys i que en la seva darrera etapa es pot allargar fins als 21. Així doncs, el terme “adolescent” aplicat al Barça estaria més relacionat amb algunes característiques pròpies d’aquest moment evolutiu que no pas amb l’edat. Uns trets de personalitat que, potenciats per l’aposta arriscada de l’entrenador, s’han convertit en el segell de l’equip i han empès els més veterans a abandonar la seva zona de confort. En destacarem tres: la rebel·lia, la irreverència i la inconsciència.
Des del primer dia, el conjunt de Flick es va negar a admetre el seu paper de comparsa sense aspiracions d’aixecar trofeus, no va tirar la tovallola a la lliga després dels mals resultats del novembre i el desembre, ni va deixar de lluitar per remuntar marcadors en contra. Ha estat irreverent desafiant la jerarquia futbolística establerta i descarat avançant la línia del fora de joc sense preocupar-se del rival, emparellant el mig centre amb el davanter contrari malgrat la diferència física i atorgant el pes ofensiu a un futbolista menor d’edat. I la inconsciència l’ha dut a buidar-se físicament com si no hi hagués un demà, a buscar sempre un altre gol per augmentar l’avantatge, a jugar desinhibit i sense por a la derrota, a oblidar els traumes del passat i a sentir-se capaç de superar amb èxit qualsevol adversitat.
Sense aquests atributs no estaríem parlant d’una temporada de tants èxits i també, per què no dir-ho, divertida i esbojarrada. Tothom que conviu amb adolescents sap que t’ho pots passar molt bé, però també que en qualsevol moment pots tenir un ensurt. Etimològicament, adolescència ens remet a les carències o mancances, a certa imperfecció o defecte i, alhora, al creixement i la maduració. I justament aquí comença el camí que ha de recórrer aquest equip. Per arribar a ser un altre Barça d’època –de potencial en té–, l’equip ha de deixar l’adolescència i passar a l’edat adulta reconeixent i polint les mancances detectades. Un Barça més conscient dels seus punts febles i disposat a treballar de valent per minimitzar-los. Cal aconseguir un nivell de joc més regular al llarg dels partits i de la temporada, reforçar algunes posicions, assolir el màxim rendiment a l’abril o maig, no sobrecarregar els futbolistes clau, evitar que els rivals s’avancin i mantenir la concentració durant els 90 minuts. Sembla que l’entrenador ho té clar. Ara ha de convèncer primer els jugadors i després l’afició. Sovint mitifiquem l’adolescència com una mena de paradís perdut i sentim una certa enyorança, però no és l’etapa més fecunda. Forma part del procés de descoberta i construcció d’una identitat que necessita madurar per donar un fruit durador.
Felicitem Luis Enrique per haver tornat a oferir a la Xana, que avui seria una adolescent, una festa com les que tant gaudia. Allà on sigui s’haurà afegit a la celebració.
