Aquestes setmanes, amb tot l'afer d'Oscar Pistorius i el presumpte assassinat de la seva xicota, Reeva Stennkamp, he recordat sovint la seva participació el maig del 2009 en el míting internacional de l'Hospitalet. Era la quarta vegada que l'entitat riberenca organitzava aquesta reunió per a atletes amb discapacitat, però la presència del popular velocista sud-africà els va donar una quota mediàtica espectacular, sense comparació possible amb les edicions anteriors. Pistorius ja era aleshores tota una celebritat. Arribava a la cita no només com el gran triomfador dels Jocs Paralímpics de Pequín, amb els títols de 100 m, 200 m i 400 m, sinó com a tot un símbol per a aquest moviment per la seva persistència a competir amb els atletes considerats normals. En aquell moment, el debat era ben calent, perquè el Tribunal d'Arbitratge Esportiu (TAS) havia obert la porta a l'atleta als grans campionats davant la negativa de la Federació Internacional d'Atletisme (IAAF), que considerava que les espectaculars pròtesis de fibra de carboni eren un avantatge respecte dels seus rivals. El seu contracte per competir a l'Hospitalet –el patrocinador principal li va pagar uns 6.000 euros– l'obligaven a participar en una sèrie d'actes. Sé que algun d'aquests compromisos els va complir a desgrat. En aquest sentit, havia d'atendre els mitjans de comunicació que ho sol·licitessin, i així vaig tenir l'oportunitat d'entrevistar-lo. Primer de tot, em va sorprendre el seu aspecte i l'agilitat a l'hora de moure's per les grades del Complex Esportiu de l'Hospitalet Nord. Si no conegués el personatge ningú diria que caminava amb l'ajut d'unes pròtesis. En tot cas, era una qüestió de prejudicis, perquè per a Pistorius, nascut sense turmells ni peronés i amputat de les dues cames des dels onze mesos, les pròtesis no són sinó una prolongació del seu cos. Ja m'havien advertit que tingués cura amb les preguntes més compromeses, perquè a algun dels meus col·legues els havia clavat més d'un moc. La veritat és que em va atendre amb molta cordialitat i les qüestions més controvertides –evidentment no les vaig abordar d'entrada– me les va respondre amb tota naturalitat. “La vida no m'ha anat gens malament fins ara”, va ser el titular de l'entrevista. Segur que anava molt lligat amb el lema que marcava la seva trajectòria: “Les teves discapacitats no et discapaciten; les teves capacitats et capaciten.” No cal dir que sobre el tartan Pistorius va complir les expectatives i es va imposar tant en els 100 m com en els 400 m, en aquesta última distància superant el català David Canal.

Des d'aquella trobada, he anat seguint més o menys els progressos del velocista sud-africà, que finalment va aconseguir el seu propòsit i a Londres es va convertir en el primer atleta amputat de les dues cames a competir en uns Jocs Olímpics. En canvi, em va sorprendre negativament el mal perdre que va tenir en la final de 200m de la classe T44 dels Jocs Paralímpics de la mateixa capital britànica. Feia nou anys que no perdia una cursa en aquesta distància. Pistorius va carregar contra el brasiler Alan Oliveira perquè, segons ell, va córrer amb unes pròtesis més llargues del que marca el reglament. El Comitè Paralímpic Internacional (CPI), però, va corroborar que les pròtesis eren perfectament legals. En vista de la repercussió que va tenir la seva mala reacció, el velocista sud-africà va demanar excuses a través d'un comunicat.

Tornant a l'Hospitalet, recordo que vaig acabar l'entrevista parlant sobre la possibilitat que es rodés una pel·lícula sobre la seva vida. Un film que en cas de fer-se efectiu tindria ara, ben segur, uns aspectes molt més tèrbols. Esperarem el judici.