No toca, perquè no toca, perquè només s'han jugat dos partits de lliga i perquè tot això acaba de començar, però ja hi ha gent que somia en els títols que guanyarà el Barça. Toquem de peus a terra. El Barça ha aconseguit sis punts en dos partits, i el Madrid ens ha donat l'alegria de mostrar la millor cara per als barcelonistes a Anoeta, perdent un partit que tenia guanyat i controlat, amb aquella supèrbia dels que es creuen superiors perquè estan tocats per la gràcia dels déus i als quals els queda la cara de Casillas, quan els terrenals donostiarres els van clavar quatre gols, un rere l'altre. Certament, el Barça de Luis Enrique ara és líder i cap altre equip ha sumat sis punts, però la millor manera d'enfocar la temporada és tenir clar que això acaba de començar i que les coses haurien pogut anar d'una altra manera.

No es tracta de seguir la moda i llançar galledes d'aigua freda al cap de ningú, però sí que cal fer una valoració del començament de temporada. Tot ha anat rodat, però hauria pogut no anar-hi. El Barça va guanyar l'Elx jugant més de mig partit amb deu i sense patir, però tots sabem que hauria pogut no anar així. Que massa vegades el Barça, tocat per alguna decisió arbitral qüestionable, s'enfonsava en la misèria i perdia aquells punts que després feien falta. Tampoc els tres punts de diumenge a Vila-real van ser fàcils. Potser un altre Barça no hauria tingut l'esma de perseguir el gol, que va arribar tard i per obra de Sandro, el canari en qui Luis Enrique ha confiat allò que no va voler confiar a Gerard Deulofeu. I Sandro va marcar, com Munir en la primera jornada, perquè era allà on havia de ser quan Messi va fer la jugada meravellosa que va precedir el gol de la victòria. Què vull dir amb tot això? Doncs que el Barça hauria pogut llepar en la primera o en la segona jornada, i ara l'entorn s'estaria llepant les ferides i buscant solucions en forma de fitxatges, com el Madrid, per entendre'ns.

Però no. Munir i Sandro han marcat i ara tot sembla glòria. Curiós, qui més en parla i se'n vanagloria són els que només reclamen fitxatges mediàtics, perquè s'omplen la boca de la Masia però no hi creuen. Ara bé, quina és la diferència d'aquest començament de temporada amb el Barça de tota la vida i, sobretot, amb el Barça de la temporada passada? La intensitat.

S'han guanyat sis punts, però el que engresca de l'equip és la manera com pressiona, allò que ja crèiem perdut, la manera com mossega el contrari en cada acció, la manera com busca el gol. I per com ho fa Messi. Finalment, tornem a parlar de futbol i no del seu estómac i les seves molèsties gàstriques. Messi s'ha fet present, però el que ha canviat d'aquest Barça, jugui qui jugui, i hi sigui o no Xavi, o Neymar, és la manera com surt al camp, amb la fam necessària per tornar a ser a dalt de tot. I amb el convenciment que a la banqueta, i sobretot al planter, hi ha material per planificar el partit a partit, sense preocupar-se gaire si es pot o no es pot fitxar. Si es creu en la Masia, els fitxatges són a casa i, sobretot, el millor fitxatge és el canvi d'actitud i de mentalitat. És la intensitat, és clar.