Pedro era un magnífic jugador però algú havia decidit que no tenia futur i que, per tant, ni valia per a aquell Barça B de tercera divisió que havia d'agafar Josep Guardiola com a entrenador novell, acompanyat del més experimentat, en aquelles categories, Tito Vilanova. Els nous tècnics van ser els qui van dir que Pedro es quedava. I l'any següent, després d'haver pujat l'equip a segona B, i que Jan Laporta tingués allò que havia de tenir per confirmar Guardiola com a primer entrenador del Barça, van ser Guardiola i Tito els que es van emportar Pedro al primer equip, amb Sergio Busquets al cantó i uns quants nanos del filial a la llista per anar-los pujant. Després el món, i la selecció espanyola, va descobrir Pedro i Sergio i tants d'altres. Com ara amb Munir, que ha debutat amb la selecció espanyola absoluta quan ben pocs partits ha jugat al Barça B i només dos d'oficials amb el primer equip. Coses del futbol.

Què vull dir amb tot això? Que de paraules d'amor al planter primer i a la Masia després n'hi ha hagut sempre, però fan falta entrenadors amb les coses clares i els arguments ben posats per donar confiança a la gent jove. Ho va fer Cruyff i abans ho havia fet Venables. Ho van fer Van Gaal i Guardiola i ara sembla que ho vol fer Luis Enrique. Quan un entrenador se la juga, cal mostrar-li reconeixement, perquè al final el que compten són els resultats. Si algun ximple no hagués tingut paciència amb Guardiola després de perdre el primer partit de lliga a Numància i empatar a casa amb el Racing, potser no hauríem viscut els millors anys del Barça. Perquè tot el que van ser lloances haurien estat retrets i ningú no hauria pensat en Pedro o en Sergio Busquets, per exemple.

Es parla molt de la Masia i la feina que s'hi fa és molt bona, com molt bona és la que està fent l'Espanyol a Sant Adrià. Però hi ha d'haver algú valent per apostar-hi. Ara sembla que és la norma, però durant molts anys molt bons jugadors s'han quedat pel camí per manca d'oportunitats, mentre s'anava a l'altra punta de món per fitxar jugadors amb un nivell inferior al dels jugadors que teníem a casa. Ara la gent s'enamora de Munir i d'Adama. En el cas de Munir els equips de Madrid el van tenir allà i no se'n van adonar o no els va convenir fitxar-lo, i ara s'estiren els cabells. Però a la Masia també han passat aquestes coses i s'han deixat escapar cap a Anglaterra jugadors del planter de primer nivell. Però la Masia és una fàbrica i ara es parla de Munir i Dongou, però n'hi ha molts altres, començant per Samper i passant per tants altres jugadors fets a casa. Diumenge vaig disfrutar veient el Barça B contra el Saragossa. Hi ha talent i em va plaure veure marcar Gerard Gumbau, a qui he seguit la projecció en les categories menors del Girona, on no tots els entrenadors pensaven que era tan bon jugador com és.

Munir ha explotat, i n'hi ha d'altres al darrere. L'aficionat té enamoraments, però també cal recordar que un bon jugador necessita un entrenador valent per poder triomfar. De Bojan també se'n parlava, massa i tot, i s'ha quedat en expectativa. Que no li passi a Munir ni a Samper, ni a tants altres!