Mentre el Madrid s'enfronta a les seves pròpies contradiccions –venda de samarretes i negocis enfront de futbol, prevalença del criteri de l'ésser superior davant els dels tècnics a l'hora de fitxar...– el Barça va sumar la seva tercera victòria consecutiva a la lliga. Va costar, però. Finalment els tres punts es van quedar a casa i del partit va sorgir una de les característiques que sembla que aniran lligades al Barça de Luis Enrique, al marge dels resultats que acabi aconseguint: la lluita constant i total fins al final, la intensitat ben entesa, el no abaixar els braços encara que les coses no acabin d'anar del tot bé. L'Athletic va fer bé la seva feina i podia haver aconseguit esgarrapar algun punt del Camp Nou, sobretot perquè en el moment puntual també l'àrbitre es va empassar un clar penal sobre Munir. Cal prendre paciència. Si sempre ha anat així, ara sembla que amb el debat polític la cosa no millorarà, precisament. Però, tot i això, tot i el gol anul·lat també a Munir, que era com a mínim discutible, el Barça no va parar fins que Neymar va marcar el primer gol. I fins que va posar el segon, tots dos a passada de Messi, un dels millors damunt la gespa. Per tant, bones sensacions, que haurien d'haver estat les mateixes encara que els bascos s'haguessin emportat un punt, perquè Gorka va parar molt i bé i va evitar amb les seves aturades que ocasions clares de Pedro i Munir es reflectissin al marcador.

Ben tornada sigui aquesta intensitat del Barça. L'havia perduda l'any passat, pel que fos, però l'havia perduda. Però cal reconèixer que el Barça continua sent fidel al seu estil. Juga a futbol. Juga molt bé a futbol, però ho fa d'aquella manera que recordem dels primers temps de Guardiola, i ja em perdonaran. També és cert que s'alterna el toc amb algun canvi d'orientació de la pilota i també amb un joc més vertical del que ens tenien acostumats darrerament. No està malament anar fent trencar el cap als tècnics rivals. Però la base del futbol del Barça hi és. I amb això unes reflexions que cal fer-se sovint. Aquest equip té magnífics jugadors. Ja veuran que un dia d'aquests sorgirà altra vegada el fals debat de la porteria. El Barça té tres porters, i destaco particularment el número 3 perquè en el seu moment vaig demanar, vaig desitjar i encara espero que Massip tingui la seva oportunitat. Però Bravo ho fa bé. I té defenses veloços, adequats per a un equip que jugui com el Barça, agradi més o menys Montoya, que a mi m'agrada. I els centrals fan la funció, i per cert cada vegada penso més que Mathieu és un gran central per a l'equip.

Però la base de tot plegat, l'essència, continuen sent els mateixos: Messi i Iniesta. Pedro, Munir i Sandro fan molt bé la feina i ja ningú recorda Deulofeu. Neymar, també, i de la mà de Messi. Però m'han de permetre que destaqui especialment un jugador cabdal per poder jugar així: Sergio Busquets. És d'aquells que tot el que fan ho fan bé, però la gràcia és que no es vegi excessivament. Tàcticament és una meravella i és la clau de tot plegat. Deixem que hi hagi gent que recordi les carreres de Puyol i les tallades del jefecito. El Barça és el que és pels que juguen i per la manera com juguen. I per Busquets.