La victòria del Barça al camp del Rayo Vallecano i la bona marxa en la lliga, en què només s'han cedit dos punts a Màlaga, permet fer anàlisis diferents de les que es podrien fer si hi hagués hagut alguna derrota inesperada. Llavors es podria considerar oportunista escriure que no tot el que està fent Luis Enrique està ben fet i que el seu Barça en construcció té problemes que haurà de resoldre si vol passar a la història com només hi passen ara els equips del Barça que val la pena recordar: guanyant títols. Per això la dolorosa derrota en la Champions al camp del París Saint-Germain s'ha d'analitzar més en clau de futur que no només com una derrota que complica la classificació per a la fase següent de la Champions. No és això, el Barça no hauria de tenir problema per classificar-se i ho té encara bé, si no falla, per fer-ho com a primer de grup, encara que perdés a París. Però cal aprendre d'aquella derrota.

D'entrada, Luis Enrique ha vingut amb les seves idees, que en general coincideixen en un tant per cent elevat amb les que practica futbolísticament el Barça. Aquí ja hi ha un punt a favor que no tenia l'any passat Tata Martino. El Barça torna a ser aquell equip que coneixes, però que et sorprèn amb coses noves. Per exemple, és força vertical, cosa que no vol dir que només jugui amb pilotes amunt com va passar la temporada passada en algun partit. Una cosa és fer canvis de joc o jugar en llarg per aprofitar la velocitat i una altra és fer-ho per norma. I això el Barça no ho pot fer. La força del Barça és el futbol. Té més futbol que cap altre i, per tant, si corre i lluita tant com els altres els superarà sempre.

Hi ha, però, coses que és més fàcil escriure amb l'equip líder. La gestió del planter. Luis Enrique ha estat clar i ha dit que faria el que li passés pel cap sense donar gaires explicacions. Ho va dir i ho està fent. Munir és titular, Sandro juga moments decisius, Deulofeu és al Sevilla i Piqué ha tastat banqueta massa vegades pel meu gust. Mentre la victòria acompanyi el bon joc, tot anirà bé, però aquesta voluntat de fer les coses que creu, se li pot girar en contra amb la derrota, i llavors caldrà veure si té mà esquerra amb el tracte amb l'entorn. La gestió dels porters, per exemple. O la utilització que fa de Xavi com si de Bartra o Montoya es tractés. Està molt bé si ho creu així, però Xavi no és un jugador més. Ni Xavi, ni Iniesta, ni Messi, ni Neymar són “un jugador més”. Són pesos pesants i són els que han d'aportar el plus de futbol que farà l'equip millor. I si això no es vol veure o no se'ls vol donar aquest rol, hi pot haver problemes.

No he parlat de Sergio Busquets perquè ja he escrit massa vegades que crec que és el jugador més fonamental d'aquest Barça, l'equilibri necessari que tot equip necessita i que, si el perd, s'ensorra. Raquitic o Alves i tants d'altres són jugadors molt interessants, però el Barça no pot tenir de model Mascherano. Quan Mascherano destaca, malament rai per al joc del Barça. És una peça important, com ho va ser Puyol durant anys, és el jugador que aporta coratge, lluita i motivació, però el futbol, i ja em perdonaran, l'han de posar altres jugadors i aquest són els clau. Que es tingui en compte després del toc d'atenció de París. Aquest són els partits que marquen la temporada.