Els Diàlegs de Plató, els Assaigs de Montaigne i Les confessions de Rousseau són tres menes de textos que han acabat unint-se als autors com el seu nom de pila. En cada una, la veu del protagonista és la del lector, que, encimbellant-s'hi com un xafarder, acaba assumint el que s'hi explica com una experiència pròpia. I això que no són pas situacions senzilles.

Al final de l'assaig sobre l'experiència, Montaigne escriu, a propòsit d'un còlic nefrític: “És agradable de sentir a dir d'un mateix: això sí que és força, això sí que és endurança. Et veuen treure el fetge per la boca, empal·lidir, envermellir, tremolar, vomitar fins a la sang [...] excretar orina espessa, negra i espantosa, o tenir-la aturada per alguna pedra espinosa i eriçada que et fa mal i t'escorça cruelment el coll de la verga, i malgrat això conversant mentrestant amb els presents amb un demble normal, bromejant de tant en tant amb la teva gent, sostenint la teva part en una conversa compromesa, disculpant de paraula el teu dolor i rebaixant el teu sofriment”, perquè quae venit indigne paena, dolenda venit, és a dir: només quan no hem merescut el mal tenim dret a queixar-nos-en.

Ve a tomb tot plegat de l'eliminació de dimecres del Futbol Club Barcelona de la Champions League.

Saber perdre implica reconèixer com a merescuda la derrota. I ho ha estat. Com el patiment de Montaigne, que si ell reconeix com el peatge de la vellesa, els seguidors del Barça farien bé d'acceptar-la com l'alçaprem de la victòria; no pas pel passat gloriós que enterra, sinó pel futur que el mal del present decanta. No té dret, el barcelonista, a queixar-se, perquè el joc vistós ja forma part del Barça com a nom propi. Si té dret a queixar-se, és pel mal d'una gestió del relleu (rereguarda, banqueta i planter) que, si no és soci, no es mereix de cap manera.