L'Estrella Roja, èxit del bàsquet serbi

L'abril del 2013, l'Estrella Roja va fitxar el tècnic montenegrí Dejan Radonjic, de 46 anys. I va començar un projecte basat en tres coses: molts serbis, molts joves i una cosa innegociable, moltes i moltes hores de feina. Expliquen de Radonjic que els seus tècnics ajudants hi ha nits que no dormen perquè els demana moltíssima feina. I no és una llegenda, és la realitat. Treballen moltíssim, ells i evidentment els seus jugadors. Només així es pot explicar que el conegut com a Crvena Zvezda hagi arribat als quarts de l'Eurolliga amb pocs diners i sense estrelles i que hagi plantat cara al CSKA. La temporada passada el seus millors jugadors, Marjanovic (ara als Spurs de l'NBA), Blazic (ara al Laboral Kutxa), Nikola Kalinic (ara al Fenerbahçe) i Jenkins (ara a l'Olímpia Milà) van marxar i l'equip es va haver de reinventar. Ho va fer apostant per gent del país. No ha estat un camí fàcil perquè durant el camí han hagut de solucionar alguns errors en els fitxatges fent fora Shortsanitis, Ryan Thompson i Marcs Williams. Però els que han arribat al seu lloc, com Kinsey i Miller, han estat encerts. Els estrangers són minoria perquè només hi ha aquests dos forans, juntament amb l'alemany Zirbes. La resta, de Sèrbia. És una ximpleria anar a buscar jugadors fora d'un territori amb tradició i molt talent en bàsquet com és el país balcànic. Els de Belgrad disposen d'una plantilla en què hi ha fins a dotze jugadors nascuts més tard del 1990, i l'Estrella Roja està agafant el relleu d'un Partizan en hores baixa. El curs vinent tot indica que no serà un dels clubs afectats en la nova Eurolliga, perquè té molt a prop el títol de la lliga adriàtica, en què jugaran contra el Mega Leks. El campió d'aquesta competició hi té plaça assegurada. Més enllà dels èxits esportius, el que cal aplaudir de l'Estrella Roja és l'èxit d'una filosofia, d'una manera de fer i de tornar a l'essència del bàsquet.