Haver tingut durant anys la redacció del diari al carrer de les Tàpies, paral·lel al carrer Nou de la Rambla, a l’epicentre del barri del Raval de Barcelona, suposo que ha acabat influint d’una manera o altra en la meva animadversió actual al dóner kebab. Amb el temps, l’Ahmet es va acabar convertint en amic i confident i els seus dóner i durum kebab de pollastre i formatge feta es van acabar convertint en el millor saciador de fam i uns bons acompanyants nocturns en infinitat de nits abans del tancament d’edició. Aquesta és una història de desamor. Allò que un dia has arribat a estimar tant, amb el temps pot arribar a generar indiferència o rebuig. Els excessos mai són bons. El viatge a Turquia no va servir per curar ferides. Era una relació trencada. Després de quatre dies al país otomà no hi va haver reconciliació possible amb el dóner kebab. Però Turquia és un país que sedueix pel paladar. També per l’olfacte. País d’espècies i país amb bona mà per al vell i bell art de la cuina. Una cultura amb ull clínic per als dolços. Amor a primera vista amb el baclaua. Una massa fina de pasta de full i cruixent, farcida amb fruits secs com el festuc, nous i ametlles, tenyida de mel (molta mel), que si està fet amb destresa pot arribar a ser ambrosia per al paladar. La culminació perfecta d’un bon àpat després d’haver degustat un deliciós lüfer a la planxa, fresc, naturalment. El lüfer és el que a Catalunya coneixem com a peix blau i és el peix típic de les aigües del Bòsfor, l’estret d’Istanbul que separa la part europea de Turquia de la part asiàtica. Els experts consideren que la millor època per consumir-lo és entre els mesos d’agost i desembre. Però tornem al baclaua. Ha estat el gran descobriment a Istanbul. Me n’havien parlat, però el baclaua no captiva amb la mateixa intensitat per l’orella que per la boca. Tota l’expedició en va quedar enamorada. Potser per això el petit grup de premsa catalana convidat per Limak Construction a Istanbul ens vam sentir en deute de correspondre els nostres comensals amb un nèctar genuí del nostre país. I aquí és quan el codonyat va entrar en escena. Els turcs estan acostumats a la dolçor extrema des que abandonen el bressol i el codonyat va ser el nostre gran as a la màniga. Haldun Firat Köktürk, director general de Limak, viu a Via Augusta. Resit Yildiz, cap d’inversions de Limak, viu a les Corts. Tots dos vigilen de primera mà l’evolució de les obres de l’Spotify Camp Nou. Són executius de camisa i corbata, però no els importa trepitjar el fang. Els agrada estar a peu d’obra. Estaran a cavall entre Istanbul i Barcelona fins a l’agost del 2026, quan l’estadi ja estigui acabat. Tenen molts mesos per degustar codonyat. Ells diran si la seva també acaba sent una història d’amor (i/o desamor).