Vicenç Guaita (Torrent, 1987) és la nova sensació sota els pals del futbol estatal. Ningú ho podia imaginar fa tres mesos, quan era el tercer porter del València. Una situació que ningú entenia. Com és possible que Unai Emery talli la progressió d'un porter del planter?, es preguntaven els crítics amb la gestió del basc. No n'hi havia per a menys, ja que Guaita tenia el mèrit de ser el Zamora de la segona divisió amb el Recreativo. Això no era suficient per a Emery, que es regia per la jerarquia: primer César, després Moyà. El veterà porter, exjugador del Madrid i el Saragossa, s'havia guanyat la titularitat la temporada passada, i l'exjugador del Mallorca era l'aposta de futur. A Guaita només li quedava esperar, florir-se a la graderia i intentar captar l'atenció dels tècnics en els entrenaments. El fet de ser un porter de la casa afegia més plom a les ales d'aquest fanàtic de la columbicultura. Una tècnica de relaxació que utilitza cada tarda per abstreure's del futbol i que comparteix amb els seus amics de barri.

Emery encara tenia al cap el desastrós partit protagonitzat per Guaita el 2008 contra el Lille, en què es va empassar unes quantes pilotes. Uns mesos abans, ja havia debutat en partit oficial amb el València, contra el Marítimo portuguès, en la mateixa competició europea, però aquell partit contra els francesos li va tallar la progressió. Acabat aquell curs, els tècnics del València van decidir enviar Guaita a Huelva, i allà es va tornar a carregar de confiança. Esperava una altra sessió i va acceptar el rol de tercer porter del València amb amargura. La seva sensació d'acritud envers l'entitat del Túria encara es va fer més patent quan el València va aparaular Diego Alves, de l'Almeria. El brasiler ha de ser el nou porter en nòmina per a la propera temporada (si es trenca l'acord entre les parts hi haurà indemnització). Veient el panorama, Guaita tenia clar que no comptava gens en una entitat que econòmicament necessita apostar pel planter. Tal com estan les coses, el València podria tenir el curs que ve fins a cinc porters: Diego Alves, César, Moyà, Renan –ara cedit a l'Inter de Porto Alegre– i Guaita.

En mig d'aquestes context d'indecisions, el destí tenia reservada una oportunitat d'or per al porter de Torrent. Una doble carambola el va convertir en el porter titular del València per les lesions de Moyà i César al final del novembre. Aquesta vegada, Guaita, que dos anys abans va cometre pecats de joventut, no estava en disposició de donar més concessions i es va mostrar com un porter gegantí, insuperable, a l'altura dels millors. Les seves bones actuacions contra el Madrid i el Manchester United van ser la prova més fefaent que era el seu moment. Havia arribat per quedar-se sota els pals i per ser l'hereu de José Manuel Sempere, l'últim porter fet a Valencià que es va assentar a la porteria de Mestalla durant la dècada dels vuitanta i part de la dels noranta. Ara, Guaita vol agafar el seu relleu i, de retruc, honrar la memòria d'Andreu Palop, el porter valencià que va emigrar per l'allargada ombra de Cañizares, que li va barrar el pas.

Guaita no serà Palop, i des d'aquell cop del destí ha jugat tretze partits de lliga seguits amb el València i ha deixat César a la banqueta. El de Torrent pot amb tot, i contra el Schalke 04 va tornar a demostrar que té nivell suficient per continuar defensant la porteria. Ara el problema el té el València, ja que Guaita acaba contracte el juny del 2012 i estan en ple procés de renovar-li. Molts clubs estan atents a com es resol la situació, perquè el de Torrent és un diamant que segueix l'estela de De Gea a l'Atlético.

Guaita era fa tres mesos el tercer porter del club de Mestalla,

i veia els partits

des de la graderia

Des de la marxa de Sempere, cap porter format en el planter del València s'havia guanyat la titularitat