Al final de temporada quan acabem el play-off. S’interessen per mi i per si era vàlid el contracte que tenia amb el Manresa en cas que baixessin.

D’oferta concreta, sobre paper, sí. Hi havia altres equips amb els quals vam parlar i que volien passar oferta, però va quedar en converses i prou.

Sí, hi havia una clàusula per la qual si baixaven en quedava alliberat, però no descartava que si no hi havia res d’ACB no pogués parlar amb ells per a la LEB. I de fet em van fer una oferta per jugar-hi. El Manresa va apostar per mi quan no era ningú i van tenir prioritat a l’hora d’escoltar-los, igual com l’Oviedo. Però sabien que volia provar l’ACB, perquè crec que era el moment i que si no va bé ja seré a temps de tornar a baixar.

Al Barça vaig passar una experiència que s’ha de viure sí o sí. Al Barça no li pots dir que no, ho hagis de passar millor o pitjor. L’experiència va ser de molt profit, però l’exigència d’anar cada dia a entrenar-me a Barcelona va fer que al final no ho gaudís com m’hauria agradat. La rutina aquesta m’avorria una mica i quan em van fer fora del Barça el que volia era retrobar el gust pel bàsquet i tornar a Vilanova va ser la millor decisió que podia prendre. Tornar amb els meus amics de tota la vida, recuperar la confiança.

El darrer any que vaig estar al Samà també m’entrenava amb el CBT [EBA], amb Berni Álvarez. Hi havia un amic del meu entrenador a Vilanova que fa nou anys que viu a Bèlgica i a través d’ell vaig anar una setmana a provar amb tres equips. I podia escollir, a Bèlgica o a Tarragona amb el Berni, però el Berni em va recomanar que marxés.

Sí, de fet m’entrenava sempre amb el primer equip: un dia amb el meu i la resta de la setmana amb el de primera divisió.

I amb Joe Trapani, que l’any passat estava a Manresa. El Demond em va ajudar moltíssim, la veritat. El meu anglès aleshores era molt justet i ell parlava una mica d’espanyol i en el dia a dia em guiava molt.

Volia quedar-me i provar amb un equip de primera divisió d’allà. Em veia preparat, i va haver-hi un equip que abans de tornar a l’estiu cap a casa em va oferir un contracte per dos anys. Però al final no es va concretar, vaig tornar i vaig aprofitar per acabar l’any del cicle superior d’esports que em quedava.

És aquesta temporada, sí. En tornar de Bèlgica ja li vaig preguntar per fitxar i em va dir que tenia l’equip fet. I l’estiu següent fitxo per jugar amb ell. Fem una temporada espectacular i em vaig sentir molt còmode. Berni em va empènyer cap amunt i li n’estic superagraït.

Tant l’ofensiu com el defensiu, però sobretot al darrere. Mai he estat un magnífic defensor i Berni em deia: “Jo tampoc ho era; has de ser intel·ligent.” Per exemple quan jugo de tres normalment defenso jugadors que són més ràpids que jo, i em va ensenyar a llegir com m’havia de col·locar, què havia de fer, què no, etc. I tot allò ara forma part del meu joc.

He anat evolucionant, sí, però també perquè he tingut sort dels llocs als quals he anat a parar. Tant Berni com Carles Marco enguany a Oviedo... He tingut una sort immensa de coincidir amb ells. Ells m’han guiat i m’han donat la confiança i les consignes que m’han permès arribar fins aquí.

Durant l’estiu el practico i l’entreno, però tampoc m’hi capfico ni em miro gaire els percentatges perquè si ho fas va pitjor. Però és això, entrenament. I l’any amb el Berni fèiem molt tir i això segur que m’ha ajudat molt. Però l’encert i en general tot el joc que fas té molt a veure amb com et trobes fora de la pista. Si estic a gust fora de la pista, amb els companys, l’entorn, el club, etc., es reflecteix en el meu joc.

Amb la mateixa de sempre. Sempre he estat conscient que era en una categoria superior, però mai m’he posat barreres. Mai vaig amb por. I ara només penso a veure’m allà dins, en dinàmica ACB. No penso si jugaré poc o jugaré tant o no jugaré. He d’estar preparat pel que vingui. Cada any he arribat i he estat el rookie, però he acabat jugant molt. Sé que ara és l’ACB, però al final és bàsquet i tot es resumeix en una pilota, els companys i a posar-la a dins.

M’ha fitxat per jugar de quatre però sabent que hi haurà moments que em posarà de tres. La dinàmica d’aquests últims anys, vaja. Sé que els desajustaments que creava en la LEB aquí seran molt més complicats, però no passa res. T’has de reinventar i no afrontar-ho amb por. Ho afronto amb ganes, com un repte. Si el meu rival té més físic, com puc atacar-lo? Sense por.

Sí, molt. Sé que vaig a una lliga on em trobaré jugadors físicament molt bons: més alts, més forts, més ràpids. Potser en faran dos com jo, però cada jugador té els seus punts dèbils.

Sempre penses en el Barça i el Madrid. Per mi és una cosa normal: soc del Barça i tota la vida els he vist a la tele. Però tinc un gran amic a qui conec des de l’etapa al Barça, Oriol Paulí [Herbalife]. Cada estiu quedem i per exemple ara fa uns dies que va estar aquí a casa, a Vilanova. Som molt amics i sempre dèiem que havíem de tornar a jugar junts o en contra. I aquest any es podrà fer realitat. Per mi serà molt especial.