JOEL NICOLAU
CICLISTA CAJA RURAL
“És una altra cultura; aquí, futbol i para de comptar”
“Et coneixen i, quan els avances, t’animen i tot. Quan vaig passar a professionals, sortia als diaris i a les notícies. Aquí em va trucar la ràdio del poble i prou”
“Els clubs cada cop van més justos econòmicament; hi ha més normes i això ho complica”
Rematador
“M’anirien bé etapes amb un final d’un o dos quilòmetres amb pujada, de punta. Que no sigui un esprint massiu, però que s’hi pugui esprintar.” És com es defineix el corredor de les comarques gironines que competeix a un nivell més alt en dècades i un dels pocs professionals que hi ha a Catalunya, ja que es poden comptar amb els dits d’una mà.
L’objectiu és córrer la Vuelta. Si mantens les aspiracions altes, encara que no hi arribis, quedaràs un punt per sota
Joel Nicolau (Llofriu, 1997) torna avui a l’oficina del Caja Rural, el seu equip de categoria professional des de l’abril de l’any passat, quan hi va pujar del filial, i amb el qual té contracte fins que s’acabi el 2020. “Res em treu la son, a mi, i recordo haver estat una setmana sense dormir, perquè et passes la vida lluitant per aconseguir-ho i, quan arriba, és una gran alegria”, recorda. Un any atípic que començava amb bons resultats i que amb la crisi l’ha convertit en un dels usuaris de referència a l’Estat en rodets. Abans de marxar, sortida de 200 quilòmetres amb un grup reduït, entre els quals hi ha David de la Cruz (UAE) i el seu entrenador de sempre, Antonio Miguel.
L’entrena l’Antonio encara?
Aquest any va entrar Xabier Muriel a l’equip, que porta els entrenaments, i a mi m’ho van demanar. Però com que sempre m’ha portat ell i m’ha anat bé, com que no és obligatori ni volem fer experiments, continuo amb ell.
La temporada prometia...
Sí, va començar bé i n’estava molt content. Havia fet un hivern bo, havia elevat el nivell en comparació de l’any passat i era important fer un bon inici. Més que res, perquè l’any passat vaig començar al filial i aquesta temporada, amb tot això que ha passat, tampoc podrà ser completa.
Al Tour de l’Aràbia Saudita va guanyar un mallot a punts. De què era?
Si et soc sincer... Ells ho anomenaven “esprints especials”, però tots eren o a dalt d’una pujada o, el dia que hi havia ports, allà. El segon dia vaig entrar en l’escapada i vaig agafar força punts; l’endemà en un esprint em posava a un punt, i el dia següent ens el vam marcar com a objectiu, però va ser complicat: a un punt, havia de superar el rival i agafar més punts que ell. I al final ens en vam sortir.
El calendari ha viscut una sacsejada, però per al Caja Rural el plat fort serà, com sempre, la Vuelta, no?
Ho continua sent. I això que hi va haver dubtes, perquè, dels quatre convidats, n’hi havia un d’aquí que se n’havia de quedar fora. Al final hi hem entrat i la continuem tenint com a referència. La resta del calendari encara no el tenim definit corredor per corredor. Cada setmana surten notícies i no volem estar embolicant la troca.
Ser-hi serà l’objectiu. Però compte amb la tardor i les llevantades i la neu, que mouen les dates amb molta alegria.
Sí. Al final l’objectiu és poder-la córrer. Sempre dic que si mantens les aspiracions altes, encara que no hi arribis, quedaràs un punt per sota. Són dates difícils; pugem el Tourmalet a finals d’octubre, segurament hi haurà neu, i com agafis un dia dolent...
Tampoc deuen fer com els World Tour, amb divisió per blocs...
És molt diferent, perquè al final ells tenen més pressupost, gent més bona i els seus líders, amb la seguretat que cadascun prepararà un tipus de prova. Nosaltres som un equip més petit i som corredors majoritàriament joves que no podem garantir fer un bon paper. Depèn de com anem evolucionant i caminem.
Quan fitxa pel filial del Caja Rural, ja es troba en el lloc adequat...
Sí, estic content, perquè la meva trajectòria al final va ser a sub-23 amb el Compak i, després, aquí. Mires enrere i veus que les coses s’han fet bé i que hi ha hagut una progressió. De cadet, encara corria al Palafrugell i, de juvenil, en un equip de Castelló [Onda].
Ara és el ciclista amb més nivell de les comarques gironines.
Quan vaig començar, recordo que uns cops guanyava un i d’altres, un altre. Aquests companys han anat desapareixent, i no és perquè jo sigui més bo que els altres, sinó perquè he mantingut la progressió i he tingut la sort de ser en el moment adequat en el lloc adequat. El meu entrenador mateix havia estat molt bo, però no va tenir aquestes possibilitats i no va poder passar a professionals.
L’experiència del seu entrenador li ha servit?
Sí. Podem tenir opinions diferents en moments puntuals, però m’ha ajudat molt i ho continua fent. Pensa que en sap molt, tant d’entrenar com de córrer: moltes vegades, abans d’una cursa parlem per telèfon; li explico com és, em dona el seu punt de vista i la majoria de vegades l’acaba encertant.
Amb David de la Cruz, hi passa també moltes hores, i el seu cas és peculiar, ja que ha sortit del Caja Rural i ha passat per grans equips com ara el Quick-Step i l’Ineos. Es veu fent carrera fora de l’Estat? Què li diu?
També em dona molts consells; ha anat canviant de lloc i, per exemple, a l’Sky i a l’Ineos no es va trobar el que s’esperava. Em diu molts cops que el que ha trobat a faltar en equips tan grans és el fet d’estar més en família com al Caja Rural, equip en què ens veiem per sopar i parlem, i a les habitacions t’acabes trobant amb amics més que amb companys. En els equips grans sopen tots amb el mòbil al davant i quan arriben a l’habitació posen Netflix... No hi tens aquesta relació...
Què té el País Basc, tradició a banda, que no tinguem aquí? Quant a estructura d’equips.
És trist, la veritat. Quan hi soc entrenant-me, la majoria de gent et coneix i, quan els avances, t’animen i tot. És una altra cultura; allà, quan vaig passar a professionals, sortia als diaris i a les notícies. Aquí em va trucar la ràdio del poble i poca cosa més. No es dona el mateix volum d’informació, i el ciclisme de base està igual. Aquí hi ha el futbol i para de comptar. Allà, en canvi, hi ha la pilota, el futbol, el ciclisme... Ho cuiden de manera diferent.
I ens trobem la paradoxa que Girona és un destí de ciclisme. És una qüestió d’escoles, d’inversió?
I amb tot el que hi ha: la Sea Otter... Jo, de juvenil, també vaig estar dos anys a Ripoll, al centre de tecnificació esportiva. El meu pare, per exemple, és al club, i cada vegada van més justos econòmicament, perquè cada vegada hi ha més normes per entrenar els nens i això ho complica: un entrenador amb títol l’has de pagar per hores.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Notícies
Dissabte,27 abril 2024