L’esport espanyol va viure moltes jornades de glòria durant els Jocs de Barcelona. I també alguna desfeta. Potser la més recordada és la de la selecció de bàsquet que dirigia Antonio Díaz Miguel contra Angola. Aquella derrota a Badalona (63-83), el 31 de juliol del 1992, va ser tota una humiliació. Quatre dies abans, el 27 de juliol, a Granollers, una altra selecció espanyola, la d’handbol, va encaixar una altra derrota, no vergonyosa però igual d’inesperada. L’equip que dirigia Javier García Cuesta, que havia estat cinquè en el mundial del 1990, aspirava a una medalla i va perdre contra França (16-18) en el primer partit de la fase de grups. Si l’Espanya-Angola de bàsquet no va significar res més per a la història de l’esport que una gran vergonya espanyola, l’Espanya-França va ser l’inici d’una nova era en l’handbol, la de l’aparició de França com una potència en aquest esport.

La selecció francesa no s’havia classificat mai per jugar uns Jocs des que l’handbol va entrar-hi el 1972. Havia estat novena en el mundial del 1990 i el seu millor resultat era un sisè lloc en el mundial del 1954. França no era cap potència, i així ho reflectia la premsa esportiva espanyola el dia del partit de Granollers, que qualificava la selecció francesa de “dèbil combinat” i de “víctima propiciatòria”. A França, a L’Équipe, escombrant una mica cap a casa, deien que “del seu resultat a Catalunya depenia gran part del futur mediàtic i popular d’aquest esport a l’hexàgon”. La història és sabuda, França va guanyar Espanya, va acabar aconseguint la medalla de bronze en aquells Jocs, va ser subcampiona mundial l’any següent i campiona mundial tres anys després.

Aquell equip francès del 1992 no era un grup de virtuosos de l’handbol, tot i que tenia un geni com Jackson Richardson. Ho basava tot en la defensa, la força i la velocitat. Aquell 27 de juliol del 1992, Richardson i els seus companys, dirigits per Daniel Costantini, van derrotar Espanya amb un handbol molt físic, qualificat de violent en les cròniques periodístiques espanyoles. Richardson i anys més tard Didier Dinart eren qualificats de “violents” quan jugaven a l’OM Vitrolles i el Montpeller, però van passar a ser “grans defensors” quan van anar al San Antonio de Pamplona i al Ciudad Real. Coses de colors.