Res en concret. Estaria preocupat si el que va passar no fos previsible. Les errades es podien esperar. He tornat a veure el partit i he vist que en el quart període se'ns va acabar la força física i mental.

Sí, és una de les tres o quatre pistes més complicades. Haurem de millorar moltes coses i fer 40 minuts amb més continuïtat si volem aspirar a la victòria.

Tots els cànons de la preparació diuen que la durada mínima d'una pretemporada òptima és d'un mes, i no sé si tardarem més o menys. Però la nostra pretemporada també és peculiar, perquè el bloc acumula 25 dies de feina, però Ibekwe 10 i Peters, un. Tenint en compte que són dues referents importantíssimes, fa de mal respondre la pregunta.

En la primera meitat contra el Iekaterinburg, contra el Sant Adrià i contra el Cadí, que és un rival incomodíssim, vam veure aquests minuts de bàsquet que volem fer. Diumenge, amb 20-27 hi havia moments de bàsquet dinàmic, alegre, sense especular, també atrevit en defensa, però alhora intel·ligent i buscant els recursos que ens dóna la versatilitat de moltes jugadores. El gran mèrit del Cadí és que el seu bàsquet és tan incòmode que t'exigeix estar 40 minuts endollat. Si et desconnectes un sol minut, si hi ha una sola jugadora que bada en defensa et fan dues portes enrere, un tall, et roben dues pilotes i et fan vuit punts. I vas sis avall quan un minut abans estaves contentíssim del que passava a la pista. Ara mateix la nostra obsessió ha de ser millorar la continuïtat defensiva, intentar arribar a 40 minuts de solidesa, sense badades. I a partir d'aquí, no tindrem problema per continuar creixent. Això s'aconsegueix amb feina. No és com un joc d'ordinador, que poses les tres bones que fan 20 punts i ja has guanyat 80-50. Però diumenge també vaig veure moments de molt bona defensa. Quan a la Seu li costava anotar, se sentia incòmoda i amb un punt de fortuna va aconseguir quatre bàsquets al límit de la possessió. Però també hi va haver badades, i no pot ser, hem de ser sòlides tota l'estona.

Sí que ho és, però també compta l'encaix amb el rival. N'hi ha que juguen amb cinc obertes, amb pivots mòbils, amb una tiradora o amb una de perfil més clàssic.

Aquest és un dels problemes que crec que té l'equip. Cal estar mentalment disposades a 40 minuts de brega, de brutícia, d'anar al fang. No podem estar pensant en títols al cap de 25 dies de pretemporada, amb un equip que ha rebaixat la mitjana d'edat moltíssims anys. I les joves han de pensar que no per repetir molt “vull guanyar, vull guanyar”, guanyes i aspires als títols. Per aspirar als títols, primer t'has d'embrutar, has de fixar una defensa sòlida a partir de la qual ser un equip ferm i créixer. I això és treballar i patir. I, d'altra banda, cap projecte gran com aquest és fàcil en els inicis. Si ho fos, no seria gran. És clar que ens feia il·lusió guanyar la Lliga Catalana, però aquest projecte no està pensat per guanyar el dia 25 de pretemporada.

Potser és una pregunta més per al club, però entenc que el club ha intentat que aquesta temporada sigui el punt de partida d'un projecte més sòlid, amb més recorregut. Per això es fitxen jugadores de 19 i 20 anys, perquè es puguin identificar amb el club i la ciutat, i perquè els nostres aficionats, que cada cop són més, també es puguin identificar amb la Rosó, l'Ainhoa, l'Helena Oma...

Sí, sense cap problema. Són jugadores de molt de talent, amb característiques diferents i totalment complementàries.

Bé, sembla que pot ser que sigui el seu últim any... Jo no ho sé del tot. Però sigui o el seu últim any o no, espero que gaudeixi molt del bàsquet i que continuï amb aquesta implicació en el projecte. És una líder, no només de l'equip, sinó també del club. Si ella gaudeix, s'ho passa bé, com a entrenador estaré molt content.

Ho deia abans. Ara anem 0-0 i visitem el Mann. No vull recórrer al tòpic del “partit a partit”, però sí que vull dir que primer hem de ser capaços d'anar a Saragossa i saber que ens espera un partit molt dur. Després vindrà el Ferrol... i d'aquí a uns quants mesos veurem si l'Avenida és l'1 i nosaltres el 2. L'Avenida ja s'ho farà, i nosaltres tenim molta feina. Les nostres jugadores ho han d'entendre.

Tant de bo. El nostre objectiu és competir i arribar a aquests moments de temporada jugant-nos el primer lloc. Però ara, en aquests moments, és important entendre el que et dic, perquè si no ho entenem no creixerem.

El mateix Mann, el mateix Cadí, els dos equips bascos [Guipúscoa i Gernika] poden créixer molt durant la temporada perquè han format plantilles interessants. Afegim-hi el Promete i tindrem el grup d'equips cridats a estar en aquest grup capdavanter.

Sí, però no se simultaniegen fins d'aquí a un mes, i en aquest mes hem de créixer molt i fer-nos molt sòlides. I hi haurà minuts per a tothom. A vegades m'ho pregunten, i aquí hi ha la resposta: tenim dues competicions. Una plantilla de deu és una molt bona xifra per treballar, créixer i que tothom estigui molt endollat.

Per a mi és un honor. No vull comparar-me amb cap d'ells, per descomptat. I ho afronto amb tranquil·litat, humilitat i amb fam i il·lusió de treballar i fer-ho bé. A l'hora de transmetre tot el que vull, per part meva no quedarà.

En principi hi ha l'avantatge que conec el club, Girona i la idiosincràsia de tot plegat. Però hi ha el tòpic que al de casa se'l posa més en dubte. Jo no ho sé, però crec que el club té clares les coses, i per això ha confiat en mi per a aquest projecte tan engrescador i alhora tan jove.

Molt important. En primer lloc, són tres ajudants, comptant el preparador físic. Formem un equip i, a diferència d'altres casos en què cal una adaptació, nosaltres fa temps que estem junts, ens coneixem els hàbits, hi ha confiança plena i sabem com treballem. Tots els àmbits estan ben repartits. Marc Serra té una incidència més gran en la preparació de partits i scouting del rival. Bernat Vivolas té una feina d'anàlisi del nostre equip. Utilitza un programa que ha creat ell mateix per analitzar el nostre joc per saber què ens dóna fruits i què no ens dóna prou rendiment i hem de treballar. També és l'enllaç entre el club i les jugadores.

Sent jo mateix, treballant i sent com sóc, sense gaires escarafalls ni gaires crits. Parlant de bàsquet i intentant transmetre bàsquet és com un entrenador s'ha de guanyar el respecte. Primer, de l'equip i de l'staff, i després, de tothom que l'envolta. No sóc de presumir, ni sóc cridaner, ni tribunero ni m'agrada el postureo.

No hi vaig pensar. Tens 15 anys, agafes un grup de nenes de mini i premini i només penses que t'agrada el bàsquet, que t'ho passes molt bé ensenyant els fonaments bàsics. I som-hi, a créixer a partir d'aquell moment. La pregunta me l'han feta al llarg de la meva vida, perquè sempre he estat precoç. Als 19 anys ja dirigia un equip de preferent, i a Salt era més jove que alguns jugadors de l'equip. Però no m'he fet mai aquest plantejament de futur...

Tants anys en una banqueta d'elit és difícil. Si n'hi puc estar més d'un serà senyal que el projecte funciona i va creixent. Però no dependrà només de mi, també dels resultats que es busquen en l'elit.