Opinió

Nostàlgia

És atribuïble
a Luis Enrique el magnífic joc de l'equip en els primers 35 minuts al Pizjuán?

Tot i que des de fa poc hi ha un cert aire de retirada (o com a mínim de contenció) en la crítica punyent, un dels molts mantres que han marcat la primera temporada de Luis Enrique dirigint el primer equip del Barcelona, ha estat, si fa o no fa literalment: l'equip guanya, sí, però no es pot guanyar de qualsevol manera. Aquesta afirmació es fa, com no pot ser d'una altra manera, des de la nostàlgia. Des d'una sensació de pesar acompanyada de tristesa. Des de la perspectiva de l'abandonament d'un model de joc que s'ha establert com la pàtria de la filosofia del conjunt blaugrana. Aquest pesar, aquest abandonament té, evidentment, un punt de sortida de l'itinerari: un període inigualable derivat del procés de sublimació del joc de posició, una genial obra d'autor signada per Pep Guardiola. En aquest context, és normal que la nostàlgia triomfi, però és més discutible que aquest sentiment serveixi de contenidor per carregar contra l'aposta del tècnic asturià, ara sí i ara també. I és que s'ha arribat al punt de no atribuir mèrits i si demèrits en un mateix partit: el del Sánchez Pizjuán contra el Sevilla (2-2). Les preguntes són clares: és imputable a Luis Enrique el magnífic joc de l'equip en els primers 35 minuts? O només és responsable de la segona part? El joc de posició no preveu com un dels seus principals fonaments prioritzar les passades que trenquin línies, mirant lluny, per sobre del joc en curt? Podem exigir a un entrenador que la hibridació i l'alternança d'eines com la possessió, les transicions ràpides defensa-atac i el joc directe s'hagi de fer en un temps rècord i funcioni a la perfecció, sense moments de dubtes, sense mostrar fragilitats, en la seva primera temporada? El Barça de Luis Enrique no guanya de qualsevol manera. És una afirmació reduccionista. L'entrenador blaugrana té unes prioritats, una manera d'entendre el joc i està incorporant conceptes als ja existents. Que el resultat no arribi al nivell més alt del cicle liderat per Guardiola ens pot fer sentir nostàlgia. Per cert, la mateixa nostàlgia que expressen alguns aficionats del Bayern, que ha aixecat més la veu després de la derrota a Porto, enyorant un joc més “alemany”. I tinc clar que el mateix que val per a Luis Enrique val per al tècnic català. Fa una setmana, a Portugal, el partit el van marcar dues errades individuals en la sortida de pilota. Individuals. Ha de renunciar a la seva proposta, per aquestes errades i d'altres que ha comès el seu equip durant la temporada i que li han fet mostrar fragilitat defensiva? No. Ha introduït variants (doble pivot, joc directe), en funció dels jugadors disponibles i en partits determinats per buscar una evolució, una millora? Sí. Les propostes i les innovacions de Pep i de Luis Enrique han de ser objecte de debat i de reflexió? Faltaria més, però això no hauria de donar pas a arguments hermètics, a dogmatismes que ens acosten als tòpics, als clixés, al blanc o al negre.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)