Fa poques setmanes vam poder conèixer uns fets del tot execrables. Uns pares van protagonitzar una batalla campal en un partit de futbol infantil a Mallorca. Però convé recordar que aquest esclat de barbàrie és un cas extrem d'un fenomen ampli, complex i preocupant. Evidentment, ens referim al deplorable capteniment d'alguns pares i mares de joves esportistes. Per exemple aquells que, enlluernats pels èxits dels grans cracs, projecten sobre el futur esportiu dels seus fills una munió de demandes insuportables que malmeten la saba moral de l'esport. Aquests progenitors són una font potencial d'estrès competitiu a conseqüència de les actituds i motivacions que inculquen als joves. Cal blasmar aquelles actuacions inacceptables dels pares i mares dels joves esportistes. Es tracta de subjectes que s'immisceixen en la pràctica dels seus fills –fins i tot discutint les decisions de l'entrenador– a la recerca d'un esdevenidor d'èxit i un potencial de guanys monetaris. És greu que existeixin pares i mares que confonen els seus objectius i desitjos amb els dels seus fills esportistes. En massa ocasions l'esport representa un mitjà per satisfer l'ambició innoble d'uns adults materialistes i egoistes.

Nombrosos estudis subratllen la transcendència que pot tenir la manera de percebre l'esport a la família en la vida esportiva dels fills. L'excessiva pressió envers el fet de guanyar pot generar problemes d'identitat i ajustament social, molt especialment si les expectatives no es compleixen. Això pot arribar a ser psíquicament molt contraproduent, ja que pot afectar les facultats emocionals dels fills o repercutir en preocupacions obsessives com la por del fracàs. La família és una institució social clau en el desenvolupament personal dels infants esportistes. Els pares i mares han de participar constructivament en la vida esportiva dels seus fills, els han d'acompanyar, orientar i animar. No podem eximir la família de la seva gran responsabilitat en el creixement personal dels nois i noies que fan esport. Cal desautoritzar aquelles actituds psicopedagògiques que fan perillar els grans beneficis humanístics de l'esport. Pensem en valors morals com l'esforç, la humilitat, el respecte, la cooperació, la companyonia o el joc net. Però també en la superació personal i la resistència enfront de la frustració, sobretot si tenim en compte que no sempre es pot guanyar a la vida. Comptat i debatut, es tracta de convertir l'esport en una esplèndida instància formativa.