Opinió

Futbol, política i populisme

Una onada de populisme histriònic sembla envair-nos. No sabem si l'Atlàntic servirà de tallafocs per al que s'està vivint en la política nord-americana. Tanmateix, no es tracta d'un fenomen nou. La controvertida elecció de Donald Trump ens recorda, a una escala ben diferent, el que succeí a l'Estat espanyol durant els noranta amb un altre magnat immobiliari: Jesús Gil. Vázquez Montalbán, preocupat per aquest fenomen, considerava que no es podia entendre sense tenir en compte que la consciència social del país estava cada vegada menys determinada pels representants polítics i més per la creixent influència de periodistes, jutges, financers i presidents de clubs de futbol (“Què pensa Manuel Vázquez Montalbán”, Dèria, 1995).

Jesús Gil, propietari del menjador que s'enfonsà i causà la mort de 56 persones a Los Ángeles de San Rafael (1969), fou escollit president de l'Atlético de Madrid el juny del 1987. Montalbán es feia creus de com era possible que un personatge amb la seva reputació tingués el suport dels seguidors matalassers i, fins i tot, hagués estat capaç de crear un partit polític cantonalista, el GIL (Grupo Independiente Liberal). Era una prova irrefutable del perill que suposava deixar en mans del mercat l'aparició de nous líders populistes (“Els líders naturals”, Avui, 1995). En una reunió celebrada amb representants d'un partit, l'escriptor barceloní s'adonà de la inconsciència dels responsables polítics davant la degradació soferta per la democràcia espanyola. Aquest acomodament general en la mediocritat de la “correcció política” explicava l'èxit de personatges com Jesús Gil (Un polaco en la corte del Rey Juan Carlos, Alfaguara, 1996).

La creixent influència d'aquest personatge en la ciutadania li provocava certa basarda. Per això, més enllà de les raons emocionals i polítiques manifestades habitualment per desitjar la victòria culer contra el Real Madrid, Vázquez Montalbán prioritzava la necessitat d'impedir que l'Atlético de Madrid guanyés la lliga. Un triomf que enlairaria encara més el seu president, però també amenaçaria el futur de la democràcia espanyola (“Factor Gil”, El País, 1996). Uns anys més tard, Jesús Gil es convertí en el principal adversari polític dels partits hegemònics, i propicià quelcom impensable en aquella època: una aliança entre el PP i el PSOE per fer-lo fora de l'Atlético de Madrid i de l'Ajuntament de Marbella. El protagonisme assolit per aquest peculiar empresari constituïa una metàfora –i alhora una advertència– sobre els efectes perniciosos de la irresponsabilitat de les masses respecte a un esport rendit a la lògica del mercat (“El fútbol cambia de galaxia”, Interviú, 1999).

El gener del 1999, Jesús Gil fou detingut en ser acusat de malversar diners públics i de desviar fons de l'Ajuntament de Marbella cap a l'Atlético de Madrid. Les reaccions de suport arran del seu empresonament mereixien una reflexió seriosa. Montalbán assenyala la premsa esportiva, beneficiària de la mercaderia informativa administrada pel president matalasser, com la principal responsable de la seva popularitat. Posant a la seva disposició els altaveus més potents del país per promocionar-se, tolerant-li tot tipus de grolleries i rient-li les gràcies havien potenciat la seva imatge. Al cap i a la fi es tractava d'“una criatura sorgida del laboratori mediàtic” (“Jesús Gil y Gil y Gil y Gil y Gil...”, Interviú, 1999).

Vázquez Montalbán s'avergonyia de la popularitat de Gil. Tant és així que, malgrat ser un dels pocs rivals capaços de disputar al Partit Popular les alcaldies de Ceuta i Melilla, lamentava la intromissió del futbol en la política espanyola. Fins i tot, es mostrava més partidari de l'imaginari monegasc, malgrat els successius escàndols de la família Grimaldi, que de l'espanyol representat per l'alcalde de Marbella (“Rainier de Mònaco”, Avui, 1999). Aliè als indicis de culpabilitat, Gil seguia exercint els seus càrrecs públics. Així es tancava un cercle viciós. Un personatge nascut a l'empara de la crisi política i ideològica de la jove democràcia espanyola qüestionava la validesa del sistema que, al seu torn, l'havia catapultat al primer pla mediàtic (“Gil y Gil”, El País, 2001).

Molts anys abans de l'emergència de líders polítics populistes a Europa i als Estats Units, el futbol ja ens havia mostrat com la crisi de representativitat dels partits convencionals i la popularitat mediàtica conferida pels mitjans de comunicació, i ara també per les xarxes socials, podia facilitar l'accés al poder a personatges èticament reprovables com Jesús Gil. Tal vegada el futbol no sigui tan sols un entreteniment sinó també un laboratori social on poder analitzar els fenòmens emergents i prevenir-ne els possibles efectes negatius.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.