Un meu amic virtual barcelonista ha penjat a la xarxa una antiga fotografia que es va fer amb Enrique Castro, Quini, recordant una trobada casual amb el futbolista asturià en què aquest li va transmetre la humanitat càlida i sincera de la qual, certament, tothom ha parlat en el moment de la seva mort a causa d’un atac de cor. L’amic hi afegeix que Quini exemplifica al màxim una mena de futbolista pròxim a la resta dels humans que creu que pràcticament ha desaparegut. Com a contraexemple, i a la vegada exemple extrem del capteniment actual de bona part dels futbolistes d’elit, esmenta Cristiano Ronaldo. Tanmateix, l’exemplar contraexemple pot dur a l’equívoc: no cal ser tan cregut com CR7 per considerar-se una espècie humana a part si ets un futbolista que forma part d’una elit amb uns contractes que no semblen tenir límits i unes marques comercials que no només complementen un sou immens fins a la indecència, sinó que creen una imatge que fins et situa per sobre de les grans estrelles de l’espectacle.

No sé si els grans futbolistes ocupen un espai més important en l’imaginari col·lectiu (i, si es vol dir així, en l’alineació social) que a l’època de Quini, però, passats trenta anys des de la retirada d’aquest golejador excepcional, han canviat moltes coses en el món del futbol. Coses que tenen a veure amb el món mediàtic i potser amb el món en general. El negoci futbolístic ha adquirit una altra dimensió amb els drets televisius dels partits, amb la difusió mediàtica de qualsevol incidència futbolística i amb els contractes publicitaris. Com a part d’aquest negoci, els futbolistes professionals han multiplicat els seus diners en relació amb uns temps, posem-hi que els de Quini, en què ja es considerava que cobraven massa sense que es pugui comparar amb l’actualitat. No tots cobren tant com Cristiano, Messi i Neymar. Però no només cobren molt, sinó que, en la majoria dels casos, sembla haver-se creat un mur que cada cop els fa més inaccessibles: fins i tot ho són per als periodistes que cada dia en parlen. S’ha de recordar que, entre finals dels setanta i primers dels vuitanta, Quini era qui marcava més gols en la lliga espanyola. Tothom, insisteixo, ha dit que era una persona pròxima i d’una gran humanitat. Ho seria el Quini d’ara?