M’he adonat que, des que vaig reprendre la col·laboració en aquest diari esportiu, pràcticament només he escrit a propòsit del que s’ha esdevingut amb la selecció espanyola femenina de futbol. Es pot pensar (i ho penso jo mateixa) que hi ha altres qüestions a comentar en el món esportiu, però això que està passant és de pes i sembla tenir uns efectes en la societat: si unes dones són capaces de revoltar-se fermament contra una entitat abusiva i corrupta, aquesta actitud resulta inspiradora; tanmateix, s’ha de tenir en compte que elles han adquirit una potència (amb la seva força com a guanyadores d’un mundial i el seu impacte mediàtic) per plantar cara. Moltes i molts no tenim prou potència perquè el poder és un vampir que xucla.

En tot cas, l’interessant és que aquestes futbolistes no es mouen només per ser més recompensades econòmicament, i tampoc s’han conformat amb unes destitucions (i substitucions) amb les quals es volia que tot seguís igual fent veure que alguna cosa canviava. Exigeixen una transformació radical en les estructures i els procediments de la federació. Ho aconseguiran? O la convocatòria traïdora de la federació ha començat a desactivar-les? És un desig col·lectiu que la potència perseveri. Sí, ara se’n parla molt, però no se n’havia dit res. No fa gaire, n’explicava el perquè la periodista Gemma Herrero al Jot Down Sport: “Com podíem explicar la situació de les futbolistes si a les redaccions estàvem envoltades de Rubiales?”