Acostumat a recelar de tot el que vingui de Madrid, no sé què pensar sobre la intenció de l’informe de la policia local de la capital espanyola que apuntaria la inviabilitat del circuit urbà a Ifema per motius de seguretat, bloqueig de barris i impossibilitat d’evacuació per terra. No és el primer entrebanc tècnic que pateix la dèria faraònica d’Ayuso, però després de descartar que després de l’arrencada de cavall vingui l’aturada de burro, penso que no pot ser, que l’ego de la presidenta cañitas (“y qué pasaaaaa!”) no pot permetre un fiasco de tal dimensió i que el GP el faran sí o sí, que el deixaran de fer al cap d’uns anys sí o sí (com a València) i que també deixarà un forat econòmic colossal, de nou com a València, que per algun motiu tots són del PP.

Crec que no ens convé que s’estavellin abans de començar, i m’explico. El circuit de Catalunya ja va afrontar el desafiament de València (i de tot Espanya al darrere) i els responsables polítics es van acollonir tant que gairebé arruïnen el circuit. A Montmeló li va anar d’un pèl –renunciar a la F-1 l’hauria deixat en risc vital– i només la capacitat del seu director, Salvador Servià, d’argumentar i convèncer la conselleria d’Economia en plena època de retallades, ho va evitar. València es va enfonsar en les pèrdues i els deutes fins que va ser insostenible fins i tot per al PP amb més taques de corrupció de la història. Ara és diferent. Venim d’un GP amb 300.286 espectadors –més de 100.000 dissabte i més de 125.000 diumenge–, dades que es consoliden any a any. A Montmeló majoritàriament hi venen aficionats dels Pirineus enllà, que aporten entrada neta de diner. No hi ha dubte: sense entrar en consideracions esportives, el circuit és un potent dinamitzador econòmic que genera més recaptació fiscal que no pas el diner públic que rep per mantenir l’activitat.

Anem a l’esport per fixar-nos en el pilot més veterà de la graella, Fernando Alonso, símbol i orgull de l’esport espanyol, que no ha dubtat a posar-s’hi bé per parlar bé del circuit allà on calgui. M’agafo a les paraules de l’asturià quan, al final de la cursa de diumenge, relativitzava el valor dels punts que acabava de sumar: “Barcelona no enganya, i no teníem el ritme per estar en els punts.” Tot un reconeixement, i no és l’únic que el professa. Pilots, enginyers, caps d’equip, saben que la pista catalana és un termòmetre fiable de la competitivitat dels monoplaces. Saben que, després de 35 edicions, Catalunya també és fiable organitzant curses. I saben –i sabem– que a un campionat que ja és de 24 curses no convé ampliar-li la quota d’incerteses, com la que representa Madrid, un GP sorgit d’una megalomania catalanofòbica i plantejat per arrabassar a Montmeló el Gran Premio de España i portar-lo al quilòmetre zero de l’Espanya radial, allà donde empieza todo, d’allà on no hauria d’haver marxat amb el pretext d’una vella norma no escrita –i trencada per diversos exemples– segons la qual només hi pot haver un GP per estat i ha de portar el nom d’aquest estat.

Encara no tirarem els coets, però avui estem més a prop que un any enrere de renovar el contracte de la F-1. Sabem que la regla no escrita no existeix perquè no està escrita i que la F-1 està contenta amb Barcelona perquè ha modernitzat el circuit, perquè els va socórrer durant la covid i perquè omple any rere any una pista que té un estimable valor com a referència esportiva. No, no tirem coets, però potser també acabarem pregant que la fatxenderia d’Ayuso –la de “Madrid és Espanya a dins d’Espanya”– s’imposi, que es posi el Gran Premio de España allà on li faci més gràcia i que, per fi, després de 35 anys intentant evitar un nom que no ens representa, ens puguem referir al GP de Catalunya amb tots els ets i uts, com ja passa en MotoGP. Fins i tot Salvador Illa s’hi apunta.