De l'infern a la glòria. Una lectura simplista, molt simplista certament, del que li ha passat al Barça en els darrers onze dies ha fet que molta gent hagi utilitzat aquesta expressió per retratar, erròniament des del meu punt de vista, la transició des de l'empat al camp de la Real Sociedad fins a la golejada a l'Osasuna complementada, evidentment, per la derrota del Madrid a València, contra el Llevant. De l'infern a la glòria? Quin infern? Pensar que empatar a Sant Sebastià i tornar-ho a fer tres dies després contra el campió d'Itàlia en el debut de la Champions al Camp Nou és un fracàs, és no entendre gaire res de la nova filosofia que Guardiola està intentant aplicar. Pots tenir un gran equip i fer-lo funcionar a la perfecció i tot i així el futbol és futbol, gràcies a Déu, perquè puguis empatar o perdre un partit contra un equip que ni tingui tan bons jugadors, ni jugui tan bé i que, simplement, tingui més sort. Glòria? Quina glòria quan fa tres setmanes que ha començat el campionat de la regularitat? El Barça pot estar orgullós d'haver sumat dos títols, les dues supercopes, però la temporada acaba de començar i no hi ha res al sac per pensar a lligar-lo.

Aquest Barça està en condicions de competir per tots els títols, i Guardiola ha promès treball per intentar-ho. El temps dirà si ho aconsegueix. Però no és bo sentir-se campió de lliga després de la primera jornada només perquè el Barça va passar pel damunt del Vila-real amb una exhibició de gols i de joc. Com tampoc no es pot destrossar tot, desconfiar de tothom, per dos empats consecutius i anar dos punts darrere el Madrid en la segona jornada. I el que encara té menys sentit és canviar el discurs només per la golejada a l'Osasuna i l'ensopegada del Madrid. No, això acaba de començar i farà falta molta feina, molt patiment i molta suor, i també un polsim de sort, per sumar títols.

Avui a València s'hi juguen tres punts. I ni el Barça els té guanyats ni el València perduts. El partit s'ha de jugar. Però aquest Barça ha demostrat que encara té gana. Està format per gent que guanya molts diners però té un cos tècnic que els recorda que el que ja han guanyat, amb el club o les diverses seleccions, no serveix de res d'ara endavant. Potser per això cada any Guardiola ha incorporat peces noves, del planter i fitxades, que milloren el conjunt. I que tenen gana. Piqué, Pedro i Sergio Busquets i Mascherano i Villa no havien guanyat res quan van arribar. Alexis i Cesc i Fontàs i Thiago, tampoc. Aquests són els que no deixaran que s'adormin els companys, que sí que n'han guanyat moltes, de coses. En el suposat cas que fes falta, perquè a Xavi, Iniesta, Messi, Puyol, Valdés i companyia no sembla pas que els faltin ganes de continuar guanyant coses. I no pels diners, que ja els tenen, però sí pel prestigi, el que volen els que ja tenen un bon contracte, però el que pretenen és passar a la història del futbol. Avui, a València, ho comprovarem.