Apuntava en l'article de fa un parell de diumenges que havia deixat de fer un seguiment televisiu dels campionats de natació (i d'altres competicions esportives) per falta de temps i potser perquè sentia que els herois esportius (i d'altres menes) només ho podien ser de la meva infància. Feia literatura. Me'n vaig adonar quan, unes hores després d'escriure l'article, vaig decidir mirar l'emissió televisiva de la jornada corresponent dels campionats del món de natació celebrats recentment a Barcelona. Aleshores vaig entendre per què, a excepció del futbol –ni puc ni vull alliberar-me de la passió barcelonista–, he abandonat bona part de les emissions esportives. D'entrada, hi ha la retòrica dels comentaristes, que no poden deixar mai de parlar perquè el silenci sembla prohibit en el mitjà televisiu. No és per res, però a vegades desitjaria que callessin una mica. Què em va agradar veure? Les proves mateixes. La plàstica dels moviments a l'aigua dels nedadors i les nedadores. L'espectacle dels seus cossos veloços executant amb precisió i agilitat els moviments propis de cada estil. La repetició dels gestos. Però ni tan sols els comentaristes callen durant les proves. A més, en els campionats de natació hi ha molts moments morts entre prova i prova, que s'omplen amb comentaris i, cosa que no es feia abans, amb entrevistes. Si no hi haguessin entrevistes per omplir el temps, ens estalviaríem les previsibles respostes dels nedadors sobre els resultats del seu esforç, bé sigui en l'alegria del triomf o bé en l'acceptació d'una posició en la prova que potser no està a l'altura de les expectatives, però que, cosa que ja sabem i fins i tot esperem, li servirà com a estímul de cara al futur. I sobretot ens estalviaríem coses com ara que la gran Mireia Belmonte agraís la presència al Palau Sant Jordi i el suport d'aquell que fa d'alcalde de Badalona, la seva ciutat.

Després hi ha tota la resta. El fet que, al final del ritual de l'entrega de les medalles, se senti l'himne de l'estat al qual pertanyen els guanyadors, que, amb llàgrimes els ulls, fins i tot el canten. En tot cas, exhibeixen una emoció visible a la qual no puc ser sensible, perquè el gest que considero exemplar (i una imatge mítica que prové de la infància) en un podi és el dels atletes afroamericans Tommie Smith i John Carlos després d'arribar primer i tercer, respectivament, en la final dels 200 metres llisos dels Jocs Olímpics de Mèxic l'any 1968: sense mirar la bandera, amb el cap baix, van aixecar un puny cobert amb un guant negre. No dic que tothom hagi d'imitar el símbol dels Black Power o fer gestos equivalents, però, en tot cas, agraeixo la contenció emocional davant dels himnes i les banderes. I també m'alegra més que, tenint-ho sempre més difícil en qualsevol circumstància, guanyin aquells que són membres de les comunitats marginades o amb menys poder. Així, doncs, posem per cas, hauria celebrat més que hagués guanyat els 100 metres papallona un sud-africà negre que el blanc Chad Le Clos, d'una família que segur que no va patir l'apartheid. O que, en la prova dels 50 m lliure, ho hagués fet un brasiler menys pijo que César Cielo, que plorava sentint l'himne d'un país on deu ser dels que hi poden viure bé. Cielo va festejar el seu triomf amb una gestualitat exagerada que feia pensar en King Kong. I el cas és que em va semblar significatiu que les nedadores fossin més discretes en els seus triomfs que els nedadors, els quals, d'altra banda, cada cop sembla que mostrin més una certa vocació d'exhibir els seus cossos com si fossin models. En fi, aquestes coses vaig observar i vaig pensar mentre estava davant la tele mirant una tarda els mundials de natació.